Episodi 007: Tiana Triplica el Deute Municipal

Introducció

Aquest episodi analitza el darrer ple de l’any 2025, una sessió extraordinària celebrada el 29 de desembre que es va convertir en un autèntic camp de batalla dialèctic sobre el futur econòmic de Tiana.

Els temes clau:

• Triplicar el deute municipal: El govern de Junts proposa augmentar el deute un 250%, defensant-ho com una “inversió valenta” amb crèdits a interès zero de la Diputació. L’oposició ho critica com una “hipoteca imprudent” que compromet el futur.

• Batalla de models: Xoc entre la visió de creixement i ciutat del govern vs. la prudència i vida dins les possibilitats defensada per ERC. Qüestió de fons: quin Tiana volem?

• Al·legacions ciutadanes desestimades: Un veí presenta reclamacions contra el pressupost, però es desestimen per motius tècnics. ERC admet que podrien haver impugnat legalment el pressupost però prefereix “elevar el debat polític”.

• Informes tècnics ignorats: L’oposició denuncia que el govern presumeix dels “semàfors verds” de la Diputació però ignora els informes dels tècnics municipals que adverteixen d’incompliments de l’estabilitat pressupostària.

• Moment de col·laboració: La regidora Susana Tapei (Junts) reivindica millorar salaris dels treballadors de les cures, i ERC li ofereix suport unànime per lluitar junts en aquesta causa.

Transcripció completa

Benvinguts i benvingudes. Emetem des de Ràdio Can Gaità. Una salutació molt especial a la nostra gent del barri i, per descomptat, a tots els veïns i veïnes que ens escolten des de Tiana. Buenas a tothom. Abans de començar, una cosa important. Aquesta anàlisi que sentireu està generada completament amb intel·ligència artificial, tant el guió com les veus. I això vol dir que hi pot haver errors. Exacte. I precisament per això, el nostre objectiu no és només explicar què va passar, sinó sobretot fomentar l’esperit crític. Animem sempre a consultar les fonts originals, com l’acte o el vídeo del ple. Exactament. Perquè el que volem analitzar avui és l’últim ple de l’any 2025. Una sessió extraordinària el 29 de desembre. La motivació oficial era aprovar acords abans de tancar l’exercici. A simple vista, un tràvit, oi? Ho trobes. És bé. Un autèntic camp de batalla dialèctic sobre el futur econòmic del poble. I tant que sí. Tenim un pressupost aprovat només amb els vots del govern. Acusacions cruades sobre gestions passades i futures. I una xifra que fa feredat. El pla per triplicar el deute municipal. Ni més ni menys. D’acord, vinga, desemboliquem tot això. La sessió va començar amb el pla fort. El pressupost per al 2026. Però abans s’havien de votar unes al·legacions d’un veí. I aquí comença el joc d’estratègia. L’informe de l’interventor municipal diu que s’han de desestimar. L’argument és purament tècnic. Què vol dir, tècnic? Doncs que, segons la llei, les al·legacions han de denunciar errors en el càlcul d’ingressos o despeses. I aquestes no ho feien. Eren més aviat una queixa política. El govern, amb majoria absoluta, s’agafa això i… I tanca el debat. Exacte. Però aquí és on l’oposició, sobretot esquerra republicana, diu que això és una excusa, que s’està utilitzant un argumentari tècnic per esquivar un debat que és profundament polític. Clar. De fet, el que és fascinant és la jugada d’ERC. El seu portaveu, l’Alejandro Van Boven, admet que ells podrien haver presentat al·laracions tècniques. Ah, sí? Sí, sí. Deixa caure que a l’expedient hi faltava un anex obligatori sobre convenis amb la Generalitat. Vull dir que podrien haver impugnat el pressupost per un defecte de forma. Un moment, un moment. O sigui, que estan dient que tenien una bala de plata legal per tombar el pressupost. I van decidir no fer-la servir. Per què? Doncs per elevar el debat. El seu missatge és… El nostre problema no és una coma mal posada o un document que falta. El nostre problema és el model de poble que aquest pressupost dibuixa. No volen guanyar una batalla legal. Volen guanyar la batalla de les idees, l’opinió pública. I el centre d’aquesta batalla té una xifra. 250%. Espera, el deute se triplica. Un 250% d’augment és una xifra enorme per a una ciutadania. Com justifica el govern una decisió tan radical? A veure, aquí tenim el xoc de dues filosofies de gestió totalment oposades. Per una banda, l’alcalde Isaac Salvatierra de Junts defensa el que ella anomena una inversió valenta. Una inversió valenta? Sí. Argumenta que Tiana té un deute històricament molt baix, gairebé inexistent, i que ara hi ha una oportunitat única, crèdits a interès zero de la Diputació. La seva frase clau és que els diners públics no són per tindre’ls al banc. Clar, són per revertir-los en la ciutadania. És la idea de posar els diners a treballar, oi? Arreglar carrers, fer parcs, projectes visibles que la gent pugui tocar. Són atractiu. És molt atractiu, i més en un context preelectoral. Però a l’altra banda, la visió d’Esquerra Republicana és la de la prudència. Contesten que tenir poc deute no és una invitació a endeutar-se fins a les celles, sinó una fortalesa. Un senyal de comptes sanejats. Exacte. Un coixí per a imprevistos. Argumenten que un poble com Tiana, amb ingressos que depenen molt de l’IBI, no es pot permetre aquesta alegria. I llancen la pregunta que, segons elles, el govern no respon. Què és? Com es pagarà tot això en el futur? Qui pagarà la festa? I és que no parlem només d’un debat sobre números, oi? El que veiem aquí és un xoc sobre l’ànima de Tiana. El govern aposta per un model de creixement, de ciutat, assumint un risc. I l’oposició defensa un model de prudència, de poble, que viu dins les seves possibilitats. El pressupost és només el camp de batalla d’aquesta tensió sobre quin futur es vol. I aquesta tensió va esclatar amb un tema molt concret. Sí? Com el tema de l’institut. L’alcalde va aprofitar per atacar directament el govern anterior d’ERC, acusant-los d’haver regalat diners a la Generalitat, pagant l’ampliació. Home, acusar-los de regalar diners no és una mica demagògic. Sona a un retret molt, molt calculat. ERC ho va qualificar exactament així, de demagògia pura. La seva resposta va ser contundent. No va ser un regal. Va ser una decisió per garantir que els joves del poble tinguessin un lloc on estudiar. Clar, la feina del govern era assegurar el servei. Van defensar això. I que la feina del govern actual és, precisament, lluitar per recuperar aquells diners. Per a ells no hi ha cap contradicció. El que hi ha és un intent de reescriure la història recent. I l’oposició va contraatacar assenyalant una aparent contradicció del govern. L’alcalde presumeix dels tres semàforos verds de la Diputació, una mena de segell de bona gestió. Però al mateix temps, sembla que ignora les informes dels seus propis tècnics municipals. Segons va denunciar ERC, aquests informes adverteixen que el pressupost incompleixi l’estabilitat pressupostària i supera el sostre de despesa. Vaja. Bàsicament, que incompleix les normes que impedeixen als ajuntaments gastar de manera estructural molt més del que ingressen. L’aport de l’oposició és que això comprometi serveis futurs, per haver de pagar el deute. L’acusació és directa, doncs? Directíssima. Només fa cas dels informes que li convenen. Entesos. Tenim Junts i ERC en una confrontació total. Però, i la resta de partits? Com van jugar les seves cartes el PP i el PSC? Doncs vam veure dues estratègies molt diferents. El regidor del PP, Diego Parra, es va centrar a defensar la lògica de les al·legacions del ciutadà. Va admetre que, potser, tècnicament no eren perfectes, però que el fons era legítim. I va criticar la falta de diàleg del govern. Sí, el seu corró de la majoria absoluta. I el PSC? La seva postura és interessant. En un ambient tan polaritzat, la regidora Mercè Serrano decideix agafar-se només a l’informe tècnic. Exacte. Va dir que el debat polític sobre el pressupost ja s’havia fet i que en aquell punt només es votava sobre la validesa tècnica de les al·legacions. I aquesta és la gran pregunta. És un acte de responsabilitat institucional? O és una manera d’evitar mullar-se en el fons de la qüestió? El cas és que el PSC es va al·líniar amb el govern per desestimar les al·legacions, cosa que va permetre l’aprovació definitiva. Es va nascudar en el procediment. El PP va pelar l’esperit de la queixa i el PSC a la lletra de la llei. Bé, abans de continuar, fem una petita pausa per tenir la imatge completa. Quins van ser exactament els punts que es van tractar en aquest moment? I, per tant, quina és la realitat? En aquest ple extraordinari. Doncs mira, va ser una sessió breu però densa, amb tres punts a l’ordre del dia. Primer, l’aprovació definitiva del pressupost que incluïa rejutjar les reclamacions del veí. El que acabem de parlar. Sí. Segun, un increment salarial del 2,5% per a tot el personal de l’Ajuntament, amb efectes retroactius. I tercer, l’increment de les tarifes de la residència i centre de dia Sant Cibrià de Quaroblí-PC. Perfecte. Anem al segon punt. Els salaris. Unanimitat? Cas tancat, no? O fins i tot aquí va hi haver tensió amagada? Gairebé. Perquè fins i tot en un punt de consens absolut l’ambient estava tan carregat que hi va haver espai per a les indirectes. El regidor del PP, Diogo Parra, va aprofitar per llançar una ironia. A veure? Va dir que gràcies a les delegacions del Ciutadà s’havia hagut de convocar aquell ple extraordinari i que això, de retruc, permetia aprovar l’augment de sou per als treballadors. Una manera elegant de dir que l’oposició ciutadana, indirectament, havia portat una bona notícia. Com va respondre l’alcalde? Doncs la resposta va ser molt dura. Va replicar de manera tallant, recordant que la potestat de convocar plens era seva i de ningú més. Puf. Aquesta mena de picabarraies, fins i tot amb punts de consens, què ens diu de la temperatura política a l’Aixurtament? Que no hi atreua. Demostra que qualsevol excusa és bona per marcar territori i deixar clar qui té el poder, sobretot quan tens una majoria absoluta. Anem a l’últim punt. L’augment de tarifes de la residència Sant Sabrià. Això venia marcat per contracte, per la pujada de l’IPC del 3,1%. Aquí sí que no hi podia haver debat, oi? El debat sobre el percentatge era inexistent, era un tràmit. Però aquí va passar una de les coses més sorprenents de la sessió. La regidora de drets socials, Susana Tapei, de Junts, va prendre la paraula i va anar molt més enllà. Què va fer exactament? Va sortir-se del guió? Totalment. Primer va donar dades molt potents. La residència estava al 100% d’ocupació, amb una llista d’espera de 100 persones. Això ja és una notícia. Però el més important va ser el seu discurs final. Explica. Doncs de manera molt ferma va reivindicar una millora estructural dels salaris dels treballadors del sector de les cures. Va dir que pujar només l’IPC no és suficient per a una feina invisibilitzada, dura i absolutament necessària. Vaja, que un membre del govern aprofiti un punt administratiu per fer una reivindicació social tan potent és molt significatiu. I l’oposició? Després de tanta baralla, com reaccionen? Aquí va arribar la sorpresa. El portaveu d’ERC, l’Alejandro Van Buven, en lloc de criticar-la per sortir-se del tema, va lluar la seva transparència i la seva valentia. De debò? Sí, sí. Va recordar que l’Ajuntament té una relació controvertida amb l’empresa que gestiona la residència i va fer una oferta inesperada. Li va oferir la unitat, la residència, i la dignitat de tots els grups polítics per lluitar junts si la regidora mantenia aquesta actitud oberta. Increïble. Un dels pocs moments constructius de tota la sessió. Una mà estesa de l’oposició més dura al govern. Gairebé un oasis de col·laboració enmig d’un desert de confrontació. Va ser exactament això. Un gest que reconeixia un altre gest. Va demostrar que, malgrat la batalla estratègica, quan es parla de qüestions socials de fons, encara hi ha espai. Encara que sigui petit, per a l’entorn, és una mà estesa. Llavors, si fem balança, aquest últim ple de l’any és una fotografia perfecta del moment polític que viu Tiana. Un govern, amb majoria absoluta, que executa el seu programa. Amb una determinació fèrria. Sí, i una oposició que busca qualsevol escletxa per on fiscalitzar. A vegades des de la confrontació en més directe, i molt puntualment des de la mà estesa. I la clau de tot, tornant al principi, és la batalla de relats. La pregunta fonamental que es planteja a la ciutadania de l’any que ve és, estem davant d’una inversió valenta i necessària? O d’una hipoteca imprudent que allestarà les futures generacions? Es tracta de gestionar amb audàcia o de gestionar amb seny? Exacte. Les paraules que es descollen per descriure la realitat són tan importants o més que els propis números del pressupost. I tot això ens deixa amb un últim pensament per reflexionar. Hem sentit parlar molt d’informes tècnics, d’articles de llei i de procediments, però com apuntava el regidor del PP, una queixa ciutadana pot ser lògica encara que no estigui perfectament articulada en termes legals. Això planteja una pregunta important. En la política municipal, que és la més propera a la gent, on hauria d’estar l’equilibri entre el rigor del procediment tècnic i el sentit comú de la ciutadania a qui es representa? És una pregunta fonamental. Fins a quin punt la forma legal ha de prevaler sobre els fons d’una reivindicació veïnal? Pot un informe tècnic silenciar un debat polític legítim? Ho deixem aquí perquè cadascú hi reflexioni. Moltes gràcies per acompanyar-nos en aquesta anàlisi a fons. Si voleu seguir desgranant el que passa al nostre poble, subscriviu-vos per no perdre-us els pròxims programes. Fins aviat!

Fonts

Actualitza aquesta secció amb les fonts reals utilitzades per generar el contingut amb Google NotebookLM.

---

Important: Aquest episodi ha estat generat amb Google NotebookLM basant-se en fonts oficials. La transcripció s’ha generat automàticament amb OpenAI Whisper. Consulta sempre les fonts originals per obtenir la informació completa.