← Inici ← Tots els episodis
Uneix-te

Episodi 009: Festa a dit, bar irregular i ridícul solar

Durada: 22:44 Episodi 9

Introducció

Anàlisi del ple municipal del 13 de gener de 2026 a Tiana, una sessió llarga amb moments de tensió on la síndica de greuges va posar el govern davant del mirall.

Transcripció completa

Us parlem des de Ràdio Cangalleta. Una salutació molt especial per a la nostra gent del barri i per descomptat per a tots els veïns i veïnes que ens escolteu des de qualsevol punt de Tiana. Bones a tothom. Abans de començar, una nota ràpida que és important, la de transparència. Aquest programa, tant el guió com les veus que sentiu, està tot generat amb intel·ligència artificial. Exacte. I això vol dir que hi pot haver errors. Per això sempre animem a anar a les fonts originals. La nostra feina aquí no és només explicar què ha passat. És, sobretot, donar eines, fomentar una mica l’espírit crític. Totalment. Aquesta és la idea. Ajudar a elegir entre línies i fer que la política del poble sigui una conversa de tot. Potser més important el que es va callar. I les paraules triades en pinces. Es nota que s’acosten les eleccions i la majoria absoluta del govern es fa notar cada cop més. Doncs comencem? Som-hi. D’acord, desenvoliguem això. Anem a desgranar el ple municipal del passat 13 de gener de 2026. Una sessió que va ser llarga, amb moments de tensió i on la figura de la síndica de greus, vull dir, l’última defensa del ciutadà, va posar el govern davant del mirall. Comencem. Comencem. I ho fem per aquí, per la síndica. Un punt que hauria de ser clau en qualsevol democràcia local. La rendició de comptes de qui defensa els ciutadans. El punt 4 de l’ordre del dia. Marcela For, la síndica, presentava la memòria anual. Va començar, demanant disculpes si algú no s’havia sentit prou recolzat. Un gest d’humilitat, crec. Sí, està bé. Però de seguida va entrar en matèria. Va destacar que els casos que li arriben són cada cop més complexos. Ja no són queixes simples. Requereixen orientació jurídica, va dir. Exacte. Però la seva intervenció va sonar més a un primer avís, eh? Totalment. No es va limitar a presentar dades. Va ser un toc d’atenció directa a l’equip de govern. Va parlar de patrons, de queixes que se repeteixen any rere any. Com que el govern no és un govern, amb quines? Doncs l’entitat administrativa, que desespera la gent, problemes de soroll que no es resolen, i sobretot una percepció de manca de compliment de les normatives. No és poca cosa. I va posar un exemple molt concret, un que va anomenar l’estrelleta negativa de l’any. El cas de la vermuteria La Centraleta. Què passa aquí? Doncs, segons la síndica, és un cas flagrant. Un incompliment continuat. Continuat. Sí, sí. Explica que l’establiment funciona des de l’any 2020 sense documents que són, vaja, absolutament essencials. Un moment, des del 2020? Des del 2020. Parlem de la licència d’activitat definitiva, el certificat tècnic final i, molt important per als aïns, un estudi d’impacte acústic. Estem parlant d’anys funcionant a una situació com a mínim i realment, irregular. I l’Ajuntament no hi ha fet res. La síndica va posar el dit a l’anafre de la burocràcia. Va explicar un cas que és per llogar-li catires. Una veïna presenta una queixa al juliol. L’Ajuntament diu que farà un requeriment. Passen els mesos, arriba el novembre i no s’ha mogut res. I per què? Doncs, quan la síndica pregunta, la resposta, segons va explicar ella mateixa, va ser que potser el paper no va passar d’una àrea a l’altra. No pot ser. De veritat. Aquesta és la justificació? Així ho va explicar. Aquí és on la crítica de la síndica es torna més dura. No critica només el local, sinó la passivitat de l’Ajuntament. Ah, clar. Denuncia que, malgrat els requeriments que ella mateixa ha enviat, el local continua obert. I no només això. Se salta normatives de soroll, d’ocupació de la via pública. El resultat, segons ella, és una sensació d’indefensió total entre els veïns. És una acusació molt, molt greu. És la defensora del poble dient davant de tothom que l’Ajuntament no fa la seva feina. Quina va ser la reacció de l’alcalde d’Isaac Salvatierra? Aquí veiem una estratègia política molt interessant, saps? A veure. L’alcalde comença amb un to molt conciliador. Agrés la feina, diu que la figura de la síndica és necessària, un motor de canvi, un reconeixement institucional impecable. Però sempre hi ha un proi. Sempre. Després de les flors, ve la maniobra. Suggerés que el ple no és l’espai per entrar en el cas concret. Demana discreció i apela a la proporcionalitat. Bàsicament li està dient que la seva feina és molt important, però que, si us plau, no airegi els draps bruts en públic. O sigui, gràcies per la feina, però no la facis aquí, davant de tothom. És una manera molt hàbil de desactivar la crítica. Exacte. I per rematar-ho, intenta minimitzar-ho. Com? Acaba dient que el volum de casos que arriben a la síndica és petit i que, per tant, l’actuació de l’Ajuntament frega l’excel·lent. Vaja. És de manual. Reconeixes la figura, desvies el cas concret i minimitzes el problema per tancar el debat. El missatge és aquí no passa res. Un patró que potser veurem repetit? Exacte. Una manera de controlar el relat i treure ferro a una crítica que era molt directa a la seva gestió. I l’oposició, clar, no va veure així. No, ni de bon tros. El regidor no adscrit, Albert Sales, ho va veure com una radiografia honesta. Una radiografia que mostrava què? Doncs mancances repetides i una desconexió entre l’Ajuntament i la ciutadania. I va responsabilitzar directament el govern, clar. Bé, la intervenció de la síndica va marcar clarament el to del ple. Però es van tractar molts altres punts. Fem un repàs ràpid per tenir el mapa complet? Sí, perfecto. Fem un ressult de la jornada. Vinga. Doncs mira, es van aprovar els actes anteriors i l’alcalde va informar del pla de carrers. D’acord. Després va venir la memòria de la síndica, que ja hem comentat. I a partir d’aquí es va debatre. Què més? El reglament de la comunitat energètica. També una modificació de les condicions del personal municipal. D’acord. Temes més tècnics. Sí. Després, la designació del jutge Tapau, que es va retirar per buscar consens. D’això, en parlarem després, què té Tila? Ja m’ho imagino. El conveni amb Mungat per a la gestió de la deixalleria. I després, les mocions. Aquí va començar la batalla. I tant. Una moció de Junts per Catalunya sobre l’empadronament per accedir a l’habitatge públic. Rejujada. Dos mocions de recer, una sobre la festa de Cap d’Any i l’altra sobre la gestió de residus. Totes dues rejujades, també. Exacte. I finalment, una moció del regidor no adscrit per conservar el vagó del tramviar. I aquesta sí que es va aprovar. Aquesta sí, va ser l’única de l’oposició que va tirar endavant. Una sessió molt densa, sí. Ara, aprofundim en un parell d’aquests debats, que crec que mostren les esquerres polítiques. Anem-hi. I bé, just després d’aquest moment de tensió, passem al punt 5. Un tema que semblava molt tècnic, gairebé inofensiu. El reglament de la comunitat energètica local. Plaques solars al camp de futbol. La idea sobre el paper és molt bona. Zar l’energia. Reservar un 20% per a famílies vulnerables. Perfecte. Clar. El problema és que ningú va discutir la idea en si. L’oposició no va anar pel què, sinó pel com. Exacte. I aquí és on tot va començar a trontollar. Van anar a buscar les esquedes en els detalls tècnics i… Va ja. Les van trobar de seguida. I tant. El moment clau arriba quan el regidor d’ERC Alejandro Van Boven fa la pregunta més bàsica del món. La més lògica. Quina potència tindrà la instal·lació? Una dada fonamental, vaja. I la resposta de l’alcalde Isaac Salvatierra va ser, i cito textualment, un quilowatt. Espera, espera. Has dit un quilowatt. Un quilowatt. A veure, perquè la gent que ens escolta es faci una idea. Què podem fer anant un quilowatt de potència? Doncs mira, amb un quilowatt fas anar una torradora. O potser un microones i justet. Una torradora. A nivell de plaques solars, avui dia serien potser dues plaques modernes. És una xifra completament absurda per a un projecte comunitari. Vull dir, és ridícula. La cara del regidor era un poema. Li va replicar, vostè sap el que és un quilowatt. I aquí, en lloc de reconèixer l’error o dir que no tenia la dada a mà, va passar l’atac personal. Va acusar el regidor d’ERC de desinformar i de no anar a les reunions tècniques. Tàctica de manual. Quan no pots defensar les dades, ataques al missatger. És irònic perquè aquí estava donant una dada manifestament errònia. Era ell. Va ser un autogol polític de manual. I llavors, quan et veus acorrelat tècnicament, què fas? Doncs el que van fer. Treure els experts. Exacte. Van començar a derivar totes les preguntes a una consultora externa. Quilòmetre zero. Bàsicament, van externalitzar la defensa del seu propi projecte. I això obre un debat molt interessant. Molt. Perquè una cosa és que uns consultors facin la feina tècnica i l’altra és que els càrrecs electes no sàpiguen defensar ni les dades més bàsiques del seu projecte estrella. Clar. La pregunta és qui decideix la política energètica de Tiana? L’Ajuntament o una empresa externa? Aquesta és la qüestió. Si no pots respondre a la primera pregunta al ple, com vendràs el projecte a la ciutadania? Això no és un simple error tècnic. No, no. És un senyal que potser s’està aprovant primer el titular i ja veurem després com l’omplim. Però, a veure, contractar experts no és sempre dolent, no? Volem que els millors tècnics estiguin darrere d’aquests projectes. I tant que sí. Però hi ha una diferència entre consultar experts i abdicar de les teves responsabilitats. D’acord. És perfecte dir els detalls els portarà l’empresa X. El que és preocupant és no saber ni la dimensió del projecte que estàs aprovant. Això va encendre totes les alarmes. I a més van sorgir altres dubtes molt més socials que tampoc van tenir resposta, oi? Exacte. Es va advertir d’un possible efecte pervers. Conquim. Què passa si una família vulnerable que rep el bo social de cop rep una quota d’energia? Si això fa que superi la potència contractada podria perdre l’ajuda. Ostres, clar. I també es va criticar que es prioritzessin els blocs de pisos per sobre de les cases unifamiliars. Com si a les cases unifamiliars no hi vivies gent amb pocs recursos. Van ser preguntes molt concretes. Que van quedar a l’aire. Totalment. Però el més interessant és el contrast. El que va passar just després. Ah, sí? La intervenció de Junts per Catalunya. Exacte. La regidora Montserrat Torres fa unes preguntes molt similars. També tenia dubtes sobre la potència, sobre els beneficiaris. I la resposta? Totalment diferent. Tontoa, amable, conciliador. Cap acusació de desinformar. Clar. I això demostra que no era un debat tècnic. Era política pura. Escenificació. S’utilitza una dada errònia per atacar un adversari concret, esquerra. I alhora es manté un toc cordial amb un altre grup de l’oposició. Un ús, diguem-ne, selectiu de la confrontació. Sí. Que en aquest cas va acabar deixant en evidència la falta de rigor del govern en un tema tècnic. Sembla que no tenen ni idea del que estan aprovant. Però crec que encara hi havia una altra capa de confusió, oi? Amb el nom. Sí. I és un matís molt important. L’Albert Sales va assenyalar que tot i que li diu en comunitat energètica, legalment no és. Ah, no? Per què? Perquè una comunitat energètica real implica que els ciutadans s’organitzen, creen una cooperativa o una associació i tenen el control. I aquí no és així. No. Aquí la instal·lació és 100% de l’Ajuntament i l’Ajuntament decideix com es reparteix tot. El nom correcte és autoconsum compartit. O sigui, que el nom comunitat ve una idea de participació ciutadana que no és real? Exacte. El control és totalment municipal, de dalt a baix. D’acord. Hem vist problemes de transparència, de responsabilitat i de competència tècnica. Aquesta sensació de no rebre respostes clares ens porta directament al següent gran tema del ple. Un tema molt més darranal i immediat. ERC va presentar una altra moció molt crítica sobre aquest tema. Primer, van denunciar que el gran contracte de residus porta més de 12 anys caducat sense nova licitació. 12 anys! I segon, van criticar que el govern vol imposar un sistema de porta a porta de 5 fraccions a tot el poble, sense consens ni proves pilot-representatives. Aquest és un tema que ens toca molt de prop. I la moció demanava una cosa que a Can Galleta fa anys que reclamem. Sí, i són problemes molt pràctics. El primer, l’horari. A veure… La proposta implica que algunes fraccions s’hagin de treure a les 12 del migdia. A les 12 del migdia? Sí. Això és directament inviable per a la majoria de gent que treballa fora de casa. Què fas? Domanes permís a la feina per baixar la brossa? És absurd. El resultat és que els cobells quedarien al carrer durant hores, des del matí fins a la nit. Imagina’t la sensació de brutícia. I a Tiana tenim un convidat habitual que s’apunta a qualsevol festa on hi hagi menjar. El senglar. Aquest és el gran elefant a l’habitació. O el gran senglar, més ben dit. La por és real, eh? Molt. Els veïns ja veuen com tomben els cobells penjats fins i tot a un metre i mig d’alçada. Imagina’t el panorama amb centenars de cobells d’orgànica al carrer durant hores. Seria un bufet lliure per als senglars. Un desastre. I a sobre, altres preguntes. Què faig amb la brossa orgànica si marxo de vacances a l’agost? O el que ja passa, el turisme de brossa. Exacte. Gent que agafa el cotxe i se’n va amb un gat o badalona llançar les escombraries. I davant de tot això, quina és la defensa del govern? L’argument principal va ser que la decisió tenia el suport del Consell de Medi Ambient. Però clar, aquí cal llegir la lletra petita. Quants veïns van participar en aquell Consell? Exacte. Quants sabien que s’hi decidia? Presentar-ho com un gran consens ciutadà és com a mínim agosarat. I després van treure l’as de la manga. Les proves pilot. Ah, sí. Les proves pilot de Can Ratola i el Passat que rosella. Un gran exemple d’èxit, deien. Però l’oposició va desmuntar l’argument ràpidament, no? En 30 segons. Van explicar que allò no eren proves pilot. Llavors, què eren? En aquells llocs, els veïns ja feien servir un sistema similar des de feia anys. Però per una raó purament tècnica. Els camions no hi podien entrar. O sigui, no era un experiment. Era una necessitat. Precisament. Per tant, agafar una solució forçada i vendre-la com una innovació validada és directament un exercici de propaganda. Al final, la moció de ERC per aturar-ho tot, fer proves de veritat i consultar, va ser rejutjada. La majoria absoluta es va imposar. Sí, però amb una estratègia política molt calculada. Quina? Van anunciar que, tot i que el model està decidit, la implantació completa no es farà fins al 2028. Després de les eleccions. Clar. L’oposició ho va llegir de seguida. Bàsicament diuen nosaltres ho aprovem, però si resulta ser un caos que ho gestioni el savent govern. És la tàctica de llançar la pedra i amagar la mà. Totalment. Ara bé, mentre el govern semblava la defensiva, sí que van anunciar una notícia que molts veïns esperaven des de feia temps. Efectivament. Per primera vegada, el govern va fer públic que s’està sancionant l’incivisme amb la brossa. Ja era hora. L’alcarde va confirmar una sanció de 300 euros a una persona per abandonar 5 bosses descombràries al passeig de la Vilesa. Sembla un joc petit, però és importantíssim. Per què és tan important que es faci públic? Perquè té un efecte dissuassiu. Durant anys, la sensació era d’impunitat total. Saber que s’actua i es multa pot fer que la gent s’ho pensi dues vegades. Una reclamació històrica, vaja. I tant. A més, van anunciar que estudiaran posar ecocàmeres als punts negres. Això indica un canvi de rumb. Però aquesta nova determinació per sancionar contrasta molt amb la passivitat que denuncia la síndica de greus, Marcela Fort, en un altre cas. Un contraste brutal. Parlem-te la festa de Cap d’Any. Uf! Un dels punts més ensos del ple, sens dubte. L’emoció d’ERC posava una pregunta molt senzilla sobre la taula. Qui paga i qui cobra? I la resposta? Complicada, suposo. Més del que hauria de ser. Segons els documents oficials, el promotor era l’Ajuntament. Això és clau. Per què? Perquè si l’Ajuntament és el promotor, vol dir que els contribuents, tots nosaltres, vam assumir les despeses principals. Quines despeses? Seguretat privada, neteja, el dispositiu de la policia i, esclar, l’ús de la sala albenis. D’acord. L’Ajuntament organitza i paga els costos. Fins aquí podria ser normal. Però i els ingressos? Qui es va quedar els diners de les entrades i de la barra? Aquí és on la cosa es torça. Tots els ingressos, tots, van anar a càrrec d’una entitat privada. Descursats. Com? I l’oposició va denunciar que no hi ha cap rastre de concurs públic, de licitació. Res de res. Sembla una adjudicació a dit. Un moment. A veure si entenc. L’Ajuntament posa els recursos públics, assumeix els costos i una entitat privada s’emporta tot el benefici. Sense un procés de concurrència. Això, com es justifica? Aquesta és la pregunta del milió. Políticament és molt difícil de defensar. Fa olor de favoritisme, de manca de transparència, però és que la polèmica no s’acaba aquí. Encara n’hi ha més? Sí. Un detall sobre la seguretat que va assenyalar Albert Sales, el regidor no adscrit. I és bastant preocupant. Segons l’ordre de la policia, el dispositiu de seguretat estava previst fins a les 6 de la matí. Lògic, si la festa acabava a les 6. Clar, però la pòlissa de seguretat de responsabilitat civil que va contractar l’Ajuntament només covria fins a les 5 de la matí. No pot ser. Sí. Això vol dir que durant l’última hora de la festa, de 5 a 6, teòricament no hi havia cobertura de la seguretat. Una hora a les fosques. És una negligència molt greu. Si arriba a passar qualsevol cosa. Quina va ser la resposta del govern a això? Una altra resposta evasiva. Van dir que la policia no havia que era un tràmit administratiu que ja estava solucionat. Però sense donar cap detall. I ja està. I quan ERC va exigir explicacions públiques al ple, per a tothom, la resposta va ser que podien sol·licitar l’expedient pels canals habituals. Un altre cop el mateix patró. Es treu el debat de la plaça pública i s’envia a un despatx. La rendició de comptes per escrit i en privat. Exacte. Evites la transparència en temps real i guanyes temps. És una mostra de com, una majoria absoluta, pot gestionar els temps i els espais del debat. Bé, si el finançament de la festa era confús i la seguretat preocupant, quina va ser la defensa del govern? Doncs van apel·lar a l’esperit de la iniciativa. Donar suport al jovent, oferir un oci segur dins el poble per evitar desplaçaments. Arguments que són totalment lícits, eh? Sí. De fet, van intervenir dos membres de Descorxats que eren al públic. I la seva explicació va ser molt interessant. Sí, van donar el seu punt de vista. Van explicar que la difusió de la festa es va fer de manera molt discreta, per WhatsApp i canals interns, per evitar un allau de gent de fora. Volien que fos una festa del poble i per al poble. Una intenció sens dubte joable. La seva intervenció va humanitzar el debat. Va explicar el per què de la festa. Però… Però no respon a les preguntes sobre el procediment. Exactament. Una cosa és la bona intenció d’una entitat i l’altra és l’obligació de l’Ajuntament de garantir la transparència, la igualtat d’oportunitats i la seguretat jurídica quan es fan servir recursos i espais públics. El debat no era contra la festa en si. No, era sobre les regles del joc. Si es van seguir les mateixes que s’exigirien a qualsevol altra. Aquí està el cuit de la qüestió. On és la línia entre fomentar l’associacionisme i una adjudicació en edit? És una pregunta complicada. Molt. Llavors, si fem un pas enrere i mirem la foto completa d’aquest ple, què hi veiem? Quina és la teva impressió? Jo veig un govern amb una majoria absoluta que governa a mà de ferro, però que es mostra molt incòmoda davant la fiscalització, ja vingui de la síndica o de l’oposició. I una oposició que ha entès que la seva feina és mirar amb lupa cada detall, cada quilowatt, cada pòlissa d’escorança, cada euro públic. És una fotografia molt precisa. És la dinàmica esperable en un final de mandat amb una majoria tan clara. El govern intenta projectar eficàcia, allò de fregar l’excel·lent. I l’oposició busca qualsevol esca per demostrar el contrari. I la ciutadania, al mig, intentant discernir el gra de la palla entre acusacions, dades de vegades surrealistes i, bé, molta sanificació política. Queda clar que l’ambient està molt i molt caldejat. Sí, i si haguéssim de deixar un pensament final per a la reflexió, jo em quedaria amb això. Hem vist com un informe tècnic, tècnic de la síndica, ple de fets concrets sobre el patiment de veïns, es pot diluir. Es pot diluir en un debat polític i tancar-se en un gràcies i adeu. Això ens porta a la pregunta de fons. En un sistema amb una majoria tan clara, quins espais reals li queden a la ciutadania per influir en les decisions, més enllà de votar cada quatre anys? És una bona pregunta. L’informe de la síndica és un crit de l’ERTA, però qui s’assegura que aquest crit es tradueixi en capsa de la ciutadania? i de la ciutadania? I no es quedi només en un punt de l’ordre del dia d’un ple? Una pregunta que ens interpel·la a tots. I fins aquí la nostra anàlisi d’avui. Recordeu que les fonts, tant l’ordre del dia com el vídeo sencer del ple, estan disponibles per a qui vulgui aprofundir. Moltes gràcies per ser-hi. I no oblideu subscriure-vos per no perdre-vos les properes anàlisis. Fins aviat.

Temes tractats

Fonts

Important: Aquest episodi ha estat generat amb Google NotebookLM basant-se en fonts oficials. La transcripció s’ha generat automàticament amb OpenAI Whisper (model large-v3). Consulta sempre les fonts originals per obtenir la informació completa.

📚 fonts Utilitzades

T'agrada el que fem?

Uneix-te al projecte