Transcripció de l'episodi 006
Generat automàticament amb OpenAI Whisper
Data: 2026-01-14 20:11:55
==================================================

 Salutacions des de Ràdio Can Galletà, una salutació molt especial a la nostra gent del barri i també a tots els veïns i veïnes que ens escolten des de Tiana. Abans de començar, però, fem un advertiment que creiem que és important. Sí. Aquesta anàlisi que sentireu està generada amb intel·ligència artificial. Bodrit, tant el guió com les veus. I, per tant, és possible que contingui errors. Exactament. L'objectiu aquí no és actual com a notaris del ple. No volem transcriure cada paraula. No. La nostra missió és una altra. Volem fomentar l'espírit crític. Per això, animem sempre a anar a les fonts originals, com l'enregistrament del ple, que és públic. Nosaltres donem les eines per, diguem-ne, agratar una mica la superfície. I la superfície que agratarem avui té la marinera. És la del ple de l'Ajuntament de Tiana del 2 de desembre de 2025. Una sessió que, sobre el paper, podia semblar de tràmit, però que, de seguida, vam veure que no. Que es va convertir en un camp de proves. Totalment. Es nota que les eleccions s'acosten. Molt. Vam veure tensions, jocs de paraules calculats al mil·límetre... I decisions que afecten la nostra butxaca directament, el nostre dia a dia. Així que, prepareu-vos perquè ens submergim en el que es va dir. I, sobretot, en el que es va voler dir. Comencem pel plat fort. Què n'hi ha per estona? La gran batalla per les escombràries. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Vinga, desempaquetem això perquè té molta tela. El punt més calent del ple va ser, sense cap mena de dubte, la revisió de preus del contracte de recollida de residus. El govern proposava una pujada, una pujada significativa, de fet. I l'argument oficial, a primera vista, semblava impecable. Calia actualitzar salaris dels treballadors. Clar, per equiparar-los a la mitjana comarcal. Van parlar de dignitat laboral. Un concepte potent. Molt. A més, afegien que s'havien de cobrir costos imprevistos. Van parlar del lloguer d'una escombradora nova. Sí, perquè l'antiga es va incendiar, pel que sembla. Llavors, fins aquí, tot sembla una simple actualització de costos. Necessària fins i tot. Però aquí és on l'oposició no va comprar l'argument, oi? Gens. No van qüestionar la pujada de sou als treballadors, o què, ment. Això seria un suïcidi polític. Clar. El que van fer va ser girar el focus 180 graus i apuntar directament a la gestió del govern. Aquí està la clau. Exacte. El seu contraatac va ser demolidor. Van argumentar que tot això no és mala sort, sinó la conseqüència directa de tenir un contracte... Caducat. ... de l'any 2023. Un contracte que s'ha anat prorrogant, van utilitzar paraules com improvisació, mala gestió, falta de rigor... I la regidora de Junts per Catalunya, la Montserrat Torres, va ser especialment dura, eh? Duríssima. Va fer un repàs cronològic que deixava l'alcalde en una posició molt incòmoda, recordant que el contracte ja va vèncer amb ell el carro. Clar. I aquí és on es posa interessant. Com es defensa l'alcalde Isaac Salvatierra d'una acusació tan directa? Perquè admetre mala gestió no és una opció. Bé. La seva defensa va ser una peça d'oratòria fascinant. Va intentar donar-li la volta a l'argument. Com? Va afirmar que les pròrrogues, de fet, havien estat beneficioses per al poble. Perdona? Beneficioses? Sí, perquè deia que s'estaven pagant preus de l'any 2013 que eren molt més baixos, però al mateix temps va culpar l'oposició de la lentitud. Un moment, un moment. Això no té cap sentit. És una contradicció. O sigui, diu que les pròrrogues eren bones perquè estalviaven diners. O sigui, diu que les pròrrogues eren bones perquè estalviaven diners. O sigui, diu que les pròrrogues eren bones perquè estalviaven diners. Però alhora culpa l'oposició de la lentitud que provocava aquestes mateixes pròrrogues. Aquesta és la qüestió. No pots defensar una cosa i la contrària. O l'estalvi era un efecte secundari d'una gestió lenta, o era un pla. Per les dues coses, alhora... És una línia argumental molt feble, però revela el fons de la qüestió. Aquest debat no anava sobre el passat, anava sobre el futur. Ajà. L'alcalde va aprofitar per posar les cartes sobre la taula i anunciar el seu pla. Implementar un sistema de reivindicació amb la recollida porta a porta de cinc fraccions a tot el poble. A tot el poble. Sense seccions. I aquí lliguem caps. La famosa falta de col·laboració de l'oposició. Es converteix en la justificació perfecta. Per tirar pel dret. El missatge és com que no us poseu d'acord amb mi, ho faré a la meva manera. Precisament. I el regidor de ERC, l'Alejandro Van Boven, ho va veure de seguida. Va criticar que un canvi tan radical es plantegés sense cap consulta ciutadana, ni tan sols pedagogia. Una decisió de despatx, aprofitar la majoria absoluta. Totalment. Però la jugada més trencada havia d'arribar. Encara n'hi ha més. Sí. Més tard es debatia una moció per implantar una taxa justa de residus. La idea és simple i popular. Qui més recicla, menys paga. Això sona bé. Qui no voldria això? Ningú. I efectivament el govern hi va votar a favor. Però amb un petit matís. Una postilla que ho canvia tot. A veure? Van especificar que aquesta taxa justa només seria tècnicament possible amb el seu model de porta a porta. Ah, quina jugada. És brillant, políticament parlant. Clar. Vincules una idea que tothom vol, com pagar menys, a la implementació del teu model, que és controvertit. D'aquesta manera, si algú critica el porta a porta, el govern pot dir que està en contra de la taxa justa. Els posa entre l'espasa i la paret. És un exemple de manual. I mentre l'alcalde parlava de posar Tiana a la zona Champions del reciclatze... Una altra vegada, el regidor de ERC va posar els peus a terra. Exacte. Va portar el debat a la realitat del carrer. Va parlar dels senglars. Un tema que a Can Gaità, per desgràcia, coneixeu molt i molt bé. Els cobelis penjats que acaben a terra, les bosses d'orgànica... Doncs Van Boven va explicar exactament això. Com els senglars ja saben quin dia toca l'orgànica i fan el seu fastí, deixant els carrers fets un desastre. És un detall que sembla petit, però que ho diu tot. L'abisme entre la teoria de la zona Champions i els problemes reals dels veïns. Vim a la Liga Regional i després ja parlarem de la Champions. Exacte. I parlant de coherència. O de la falta d'ella. El que va passar, just després, és gairebé còmic. Sí, va ser un d'aquells moments que si parpelleies, te'l perds. Recordem l'argument estrella per apujar la taixa de la brossa. La dignitat laboral dels treballadors. Ho van repetir molt. Un argument just, potent. Totalment. Doncs bé, uns punts més tard, es debatia l'actualització de preus de la piscina municipal. La concessionària demanava una pujada. I un dels motius era, precisament, l'increment dels costos laborals del seu personal. Sembla una situació idèntica, oi? Paral·lela. Doncs la resposta del govern va ser un no rotund. I el motiu? El motiu va ser que aquests costos laborals que legava l'empresa no estaven acreditats. Increïble. I aquí és on el regidor d'ERC, de nou, va estar molt hàbil. Sí, Alejandro Ban, bovent, no ho va deixar passar. Amb una frase curta i directa va posar el govern davant del mirall. Va dir Són treballadors igual. Ja està. Amb això ho diu tot. Destapa una contradicció enorme. Planteja una pregunta fonamental. La dignitat laboral és un principi universal o un argument de conveniència? S'utilitza només quan serveix per justificar pujar una taxa. Aquesta és la impressió que fa. Que la dignitat dels treballadors de la neteja és una prioritat, però la dels de la piscina és un tema que no està acreditat. La vara de mesurar no sembla la mateixa. Gens. I això, en un ambient preelectoral, és un error no forçat que pot costar car. I com a veu de Can Galletà, hi va haver un altre tema que ens va posar les orelles ties. La percepció que es té dels barris. O més aviat, la negació de la seva existència. Exacte. Vam detectar senyals preocupants. Sí. El tema va sortir en diversos moments. El primer avís va ser durant l'aprovació d'un conveni del parc del tramvia. Què va passar? El regidor del PP, Diego Parra, va dir que els veïns d'aquella zona se senten exclosos de Tiana. Va reclamar descentralitzar activitats. Fins i tot va posar un exemple molt visual. Va dir que allà no havien arribat els Jums de Nadal. És un detall petit, però molt simbòlic. Sí. I parla d'una frontera invisible. Però el moment més directe, el que ens interpel·la, va arribar més tard. Al torn de premsa i preguntes, el regidor tercer, Alejandro Van Boven, va fer una petició explícita a l'alcalde. Què li va demanar? Li va demanar que no s'oblidés, constantment, del barri de Can Galletà quan parlava del Passatge del Robot, que és un vial que ens dona servei a tota la zona. La petició ja és significativa. Implica que hi ha una percepció que el nostre barri cau del mapa mental d'Espanya. I que no és el barri del govern. Significatiu. La resposta va ser el més revelador. La resposta va venir de la portaveu del govern, Eulàlia Serrat. Va ser una declaració de principis. Va afirmar, i cito, que Tiana és un sol poble. Uau. Que no hi ha barris. I que intentar segmentar el municipi és perillós. Aquesta frase és potentíssima. Des de l'Ajuntament pot sonar a unitat. Però, escoltada des d'un barri perifèmic com el nostre, sona a invisibilització. Totalment. Dir que no hi ha barris és negar les realitats i les necessitats específiques de cada zona. Aquí xoquen dues visions. Un model centralista, homogeni... ...contra la realitat d'un territori divers, amb nuclis amb vida pròpia i problemes propis. Sanglars a Can Gaiteta, falta de llums al parc del Tràmbia... És que l'argument que segmentar és perillós és una fal·làcia. Reconèixer la diversitat no és dividir, és governar millor. El perill és ignorar les necessitats d'una part de la població amb l'excusa de la unitat. Exactament. És una manera molt elegant de desestimar les queixes particulars. I arribem al final del ple. El torn de pregs i preguntes del públic. El meu moment preferit. La veu dels veïns sense filtres. I en aquest ple la veu va arribar amb força. Primer una veïna, preocupada... ...pre la falta de comunicació sobre els canvis de trànsit al nucli antic. Un clàssic. Sí, una queixa molt habitual. Però el plat fort va venir després, amb la intervenció d'un exregidor, Miguel Santiago. No es va mossegar la llengua. Gens. Va fer una intervenció duríssima. Va començar dient que el pressupost de 2026 era irreal. Però això només era l'escalfament. Clar. L'acusació principal va ser molt més greu. Va afirmar que l'Ajuntament està cobrant dues vegades per la taxa de residus. Com? Segons ell, a més de la taxa que paguem, una part del cost encara està amagada dins de l'IBI. Des de fa anys. Això és una acusació de doble imposició. És molt greu. Davant d'una bomba així esperaries una resposta detallada. Dades. Doncs la reacció de l'alcalde va ser just la contrària. No em diguis. Va tallar el debat en sec. La seva justificació va ser que no pensava que era una resposta de tallada. No em diguis. Va ser que no pensava fer un ple paral·lel amb un exregidor. I punt final. Això és molt problemàtic. Perquè, independentment de si l'acusació és certa o no, la resposta tanca la porta a la transparència. Clar. En lloc d'aclarir, ataca la legitimitat de qui pregunta. El missatge és, la teva pregunta no és una preocupació ciutadana, és una maniobra política. I per tant no mereix resposta. Això obre un altre meló. El valor real de la participació ciutadana. Sembla que la participació s'accepta si no qüestiona el nucli de la gestió. Però quan arriba una crítica directa, la reacció és defensiva? És una manera de no respondre preguntes incòmodes. Però deixa un nombre de sospita. Si l'acusació és falsa, el més fàcil és desmuntar-la. El silenci en política no sol generar confiança. Llavors, si fem un pas enrere, què ens diu tot això? Aquest ple no va ser només una llista de punts. Va ser una fotografia molt nítida. Una fotografia de les dinàmiques de poder etiana en un ambient clarament preelectoral. Hem vist un govern amb majoria absoluta, que utilitza la seva força. Una oposició que intenta fiscalitzar buscant les contradiccions. I uns ciutadans que aprenen la paraula i de vegades topen amb un mur. La clau, com dèiem, és aprendre a llegir entre línies. Un debat sobre escombraries és un debat sobre el model de poder. I el llenguatge és fonamental. Paraules com dignitat laboral o Tiana és un sol poble expliquen una història molt més profunda. I tot això ens deixa amb un pensament final per reflexionar. Una pregunta que queda flotant. La portaveu del govern va defensar que Tiana és un sol poble. Però alhora hem sentit veus que parlen de zones oblidades. Això ens porta a la pregunta final, que deixem oberta. Què vol dir realment ser un sol poble? Significa aplicar solucions uniformes per a tothom, ignorant les particularitats de cada racó? O per contra, significa reconèixer, escoltar i atendre les necessitats úniques de cada barri, com el nostre, Can Galleta, per construir un projecte que sigui de veritat comú? Una bona pregunta per continuar la conversa. Si voleu seguir explorant aquests temes, subscriviu-vos al podcast. Gràcies per escoltar-nos des de Ràdio Can Galleta. Fins la propera.