Transcripció de l'episodi 013
Generat automàticament amb OpenAI Whisper
Data: 2026-03-14 18:06:37
==================================================

 Benvinguts a El Debat. Imagineu per un moment una paradoxa que voreja el cinisme pur i dur. A veure, sorprèn-me. Fa molt poc vam commemorar el 8 de març, el Dia de la Dona, i en el darrer ple municipal diversos veïns van recriminar el govern no haver celebrat aquesta data el mateix dia, posposant així les reivindicacions feministes. Recordo la polèmica, sí. Doncs, irònicament, mentre s'aparca tota aquesta sensibilitat als carrers, la revista oficial del poble dedica tota la seva contraportada a promocionar l'ús de les xarxes socials des dels 12 anys. O sigui, ignorant completament que les nenes i les noies joves són, estadísticament parlant, les víctimes principals de l'ansietat, la depressió i els trastorns d'imatge que deliven d'aquestes mateixes pantalles. És una contradicció fascinant, realment, i, de fet, crec que il·lustra perfectament el cor d'aquesta desconexió institucional que explorarem avui. Vull dir, tenim un govern que és incapaç de veure com les seves pròpies accions de màrqueting xoquen de ple amb la realitat social i sanitària. Així és, totalment. Però abans d'entrar en matèria, us volem saludar amb una abraçada molt especial, des d'aquí, des de Ràdio Can Galletà, a tota la nostra gent del barri i, esclar, a tots els veïns i veïnes que ens escolten des de Tiana. Hola a tothom. Un plaer ser aquí un dia més. I, com sempre fem en aquest espai, un breu incís molt important, eh? Us recordem que aquest programa està generat completament amb intel·ligència artificial. Exacte. Tant les nostres veus com el guió. Això mateix. I, per tant, pot contenir errors. Així que us animem vivament a contrastar sempre les informacions i anar a les fonts originals. L'objectiu d'aquest espai no és ser un noticiari escèptic que no es pot fer. No és ser un noticiari escèptic informant dels fets i prou, sinó fomentar el vostre esperit crític i fer-vos partícips dels esdeveniments del poble. Desgranar el per què i el com de les coses, oi? No només el què. Exactament. I avui, doncs, posem el focus sobre la revista municipal Plaça de la Vila. Sí, específicament sobre la polèmica d'aquesta contraportada del número de gener i febrer. L'Ajuntament hi ha en el test un noi, un adolescent de sete anys, que va començar a ser creador de continuot a YouTube als dotze. Des de la meva perspectiva, com a analista d'avui, argumentaré que aquesta revista està actuant com un instrument de propaganda política profundament irresponsable, que ignora directament les alertes de salut pública globals simplement per vendre una narrativa d'èxit superficial i moderna. Clar, i jo, tot i reconèixer la gravetat brutal de les dades mèdiques, defensaré des de la meva posició que el problema real no és una decisió maliciosa aïllada sobre salut pública. Jo crec que és una fallida, fallida estructural de governança. A què et refereixes, exactament? Doncs que l'error d'aquesta contraportada és el símptoma evident d'una majoria absoluta que actua sense cap mecanisme de control, sense cap consell de redacció independent. Bueno, entre mi de ple, doncs. Anem al fons d'aquesta negligència, perquè estem parlant d'un article central a tota pàgina que celebra com menor va començar a pujar vídeos als dotze anys, saps? Sí, sí, amb foto i tot. I que ara presumeix de cent mil subscriptors i l'Ajuntament ens ho empaqueta el gran triomf de la joventut. No hi ha ni una sola paraula sobre els riscos associats a les pantalles. Ni una. I el que és més greu contradiu tota la legislació internacional que s'està aprovant ara mateix. Totalment. Els països estan posant el fre de mà amb això. I tant. Austràlia està legislant per prohibir l'accés a minors de setze anys. França estableix límits superestrictes als quinze. I aquí a casa nostra contradiu frontalment les recomanacions de l'associació. L'associació espanyola de pediatria. Però l'Ajuntament, amb fons públics, empenya els nostres joves a aquest model de negoci tan nociu. A veure, és evident que el missatge de la contraportada és un despropòsit sanitari enorme. Això no t'ho negaré pas. Però m'agradaria arrebatre una mica el focus d'aquesta idea. Endavant. Pren-te i es publiqui. Vull dir, com funciona realment una institució quan té majoria absoluta? Doncs que es trenca el bucle de retroalimentació, saps? Sí, clar. No hi ha ningú que els freni. Exacte. En una democràcia sana, un consell de redacció independent actua com un tallacircuits per a les males idees. Quan governa sense oposició real el desig del Departament de Comunicació de, bueno, de semblar enrotllat i modern, promocionant un youtuber, no troba cap fricció. Ningú a dins de l'Ajuntament s'atreveix a aixecar la mà i dir escolteu, potser no hauríem de fer això. Entenc perfectament com funciona aquesta mecànica del poder sec que descrius. Estic d'acord. Però no podem diluir l'impacte d'allò que s'està promocionant. No és només una mala idea. És una temeritat científica brutal. Ja, el famós miratge de l'èxit a les xarxes. Això mateix. Aquest article no explica a les famílies de Tiana com funcionen realment aquestes plataformes. La realitat estadística, si mirem els números, és demolidora. Menys d'un 0,5% dels canals arriben a aquests 100.000 subscriptors. Déu-n'hi-do, eh? 0,5? Sí. Estem agafant una anomalia estadística extrema i l'estem presentant en una revista municipal com una carrera professional viable i desitjable. Sí. L'anomenat viatge de supervivència. O sigui, t'ensenyen el que guanya la loteria i t'amaguen a los milions de persones que s'hi han arruïnat. O, en aquest cas concret, que han perdut la salut mental. Exactament. I el que amaguen és el com ho fan. Perquè YouTube o Instagram no són un pati d'escola digital innocent. Són motors d'enginyeria del comportament. Totalment dissenyats per enganxar-te. Clar. L'arquitectura d'aquestes xarxes utilitza mecanismes com la reproducció automàtica, l'escroll infinit, les recompenses variables... És exactament la mateixa lògica neurològica que una màquina a escurabutxaques. I un nen de 12 anys té l'escorça prefrontal en ple desenvolupament. Que és la part del cervell que controla la impulsivitat, oi? Exacte. La presa de decisions. No tenen la capacitat biològica d'aturar aquest estímul constant. I l'Ajuntament, en lloc de protegir-los, els posa com a exemple a seguir. I, esperar, deixa'm afegir una cosa perquè per a mi la ironia suprema d'aquest cas és legal. Coneixes la carta que va enviar la plataforma a Xecalcap sobre això? Ostres, sí. És un dels punts més reveladors i gairebé còmics de tota aquesta història. Doncs en aquesta denúncia assenyalen un detall que surt escrit al mateix article. El noi explica que YouTube li va tancar el compte original i diu literalment que no sap per què. Increïble. La resposta és cristal·lina per a qualsevol que hagi llegit les condicions d'ús de la plataforma. Les lleis internacionals prohibeixen que els menors de 13 anys tinguin un compte de xarxes socials per a protegir les seves dates. Ni tan sols amb el consentiment dels pares. Clar, YouTube li va tancar el compte simplement per complir la llei. I aquí tenim l'alcalde de Tiana actuant com a editora en cap d'una revista que paguem amb els nostres impostos, aplaudint i fent promoció d'una il·legalitat. És fort, eh? La meva tesi sobre la governança estructural. A veure, elabora això. Això no és només incompetència de qui revisa els textos abans d'imprimir, que també. És un reflex d'una administració que opera en sitges aïllades, on la mà esquerra no sap què fa la dreta. Fixa't en l'esforç titànic que està fent el mateix municipi en altres àmbits educatius. Pensa en l'escola Lola Anglada de Tiana. Ah, cert, el tema dels mòbils a l'escola. Exacte. El Col·legi de Metges de Barcelona, el COMP, ha enviat recomanacions específiques molt dures a la comunitat educativa advertint que els mòbils ni tan sols haurien d'estar desats dins les motxilles dels alumnes. Una recomanació super estricta, la veritat. Però cal entendre per què és tan estricta. Els neuròlegs adverteixen que la simple presència física del telèfon a la motxilla ja genera allò que anomenen fatiga cognitiva. Perquè el cervell sap que és allà. Això mateix. L'infant sap que el distrusitivisme és allà i ha de gastar energia mental constantment per resistir l'impuls de mirar-lo, de veure si té modificacions. I això redueix la capacitat de concentració encara que el mòbil estigui apagat i guardat. Llavors tenim metges, mestres i famílies de Tiana fent mans i mànigues per crear entorns lliures de pantalles. I què fa l'Ajuntament? Publicar una contraportada glorificando. Exacte. Gastes els recursos públics en una revista que dinamita tot aquest esforç. I això passa perquè la revista és un òrgan de propaganda aïllat del govern, no un servei d'informació connectat a les polítiques de salut o educació del propi poble. Aquest mini-estimament del consens mèdic i educatiu no és un accident aïllat, jo hi veig un patró. És exactament del mateix filtratge editorial que fa servir el govern per manipular la realitat social i silenciar qualsevol veu dissident. Sí, sí. Alterar la realitat per fer-la encaixar en el seu relat. I això ens porta de ple al nostre següent gran punt. Un punt de debat, eh? L'historial de manipulació de la revista Plaça de la Vila. Si recordes, en el primer programa que vam fer aquí al debat, ja vam analitzar el cas dels pisos de Calç Frares. Allà vam veure com operava realment aquesta màquina. Un exemple de manual, certament, de com s'utilitza la premsa institucional per crear la falsa sensació de consens. Un escàndol en totes regles, si m'ho preguntes a mi. Recordem-ho. El president de l'associació veïnal de Can Galleta va fer una intervenció al CAUT, Consell d'Urbanisme. Va fer una exposició supertècnica i articulada. Va qüestionar frontalment la cessió de terrenys a l'àrea metropolitana. Va portar dades sobre l'efecte illa de calor. Va alertar que l'asfalt podria arribar a 57 graus. I advertia del perill de convertir Tiana en un barri dormitori, que no és poca cosa. Exacte. Era una esmena a la totalitat del model de governança i del projecte. I què va publicar la revista? Bueno, agafant el seu discurs, l'esmicolent, textualitzen completament i publiquen que el president només demanava incorporar equipaments per donar vida a l'àrea. Clar. Un rentat d'imatge absolut. Van transformar una crítica estructural profunda en un suposat aplaudiment veïnal amb quatre suggeriments menors. És que és fortíssim. I jo et dono tota la raó sobre els fets. Són innegables. Però torno a insistir en la causa de fons. Aquesta alteració de les paraules del president il·lustra exactament per què una majoria absoluta sense control editorial és tan tòxica per a un poble. Comences a tractar l'eina de comunicació de tots els ciutadans com si fos un simple butlletí intern al teu partit. El problema d'agafar la intervenció de calçfrares i retallar-la per fer veure que us dona suport no és un simple error periodístic. És un acte calculat d'autoconservació política. Sí. Saben perfectament que la gent no llegeix les actes. Saben que la immensa majoria de ciutadanes no llegiran les actes del cap. Així que la revista es converteix en l'única veritat oficial. Una veritat oficial construïda a base de pura impunitat. I va quedar meridianament clara en molt pocs dies en el ple municipal del 3 de març. Crec que hauríem d'analitzar què s'hi va dir perquè poques vegades es veu tan cruament com funciona aquest mur institucional des de dins. Doncs analitzem-ho perquè els representants de l'oposició no es van mossegar la llengua i van destapar les vergonyes d'aquesta dinàmica. El que va denunciar la regidora Torres és la mecànica clàssica de la censura de baixa intensitat. Va explicar com els articles de l'oposició són retallats sistemàticament i censurats. I saps quina és l'excusa oficial del govern? La maquetació. Els diuen literalment que no hi caben les lletres. Sí, home, quina casualitat més oportuna. Qualsevol que entengui mínimament com es dissenya una publicació, sap que això és una excusa barata. Com és possible que mai hi hagi espai per als textos crítics de l'oposició però sempre apareguin gairebé per art de màgia espais immensos per a fotografies a tota pàgina de l'alcalde? I compta, fotografies d'actes que de vegades s'han celebrat després de la data límit d'entrega que s'exigeixen els altres. Aquesta és la prova de foc. Si a l'oposició sí que li exigeix una data límit estricta, però la maquinària de l'Ajuntament, pot introduir fotos pròpies dies més tard redissenyant l'espai i eliminant el text dels altres, això té un nom. Es diu desigualtat de condicions i falta de transparència. Per això, la regidora Torres va exigir la creació d'un consell de redacció independent. És l'única eina per garantir que l'espai públic no sigui segrestat. I tant. I aquest segrest informatiu té una conseqüència directa en el dia a dia, que és la paràlisi de gestió. Això és precisament el que va denunciar el mateix ple al regidor Alejandro Van Bochent. El tema de l'eslògan, oi? Va ser molt hàbil. Molt. Va agrafar l'eslògan estrella del govern. Aquesta frase que repeteixen constantment a la revista dient que treballen sense soroll. I li va donar la volta completament. Ell va descriure la sensació que s'aspira al carrer, va dir, literalment, que no fan soroll perquè no es treballa. Uf, una crítica directa a l'acció del govern. Totalment. Sota tota aquesta estètica impecable del paper coixer, hi ha un buit de gestió enorme. I el més relevant per al nostre tema d'avui, Van Bochent va apuntar directament a l'alcalde. El va responsabilitzar personalment, com a editor de la revista, de crear un problema de salut pública promocionant aquest youtuber menor d'edat a partir dels 12 anys. Predictòries del govern i la seva enorme opacitat. Vull dir, tens tots els espectres de l'oposició assenyalant-ho exactament al mateix patró de funcionament. Quan la teva única eina de comunicació institucional no admet el contrast ni la rectificació, t'acabes creient les teves pròpies campanyes de relacions públiques. Es tanquen el despatx, publicen la revista i es pensen que Tiana és exactament com ells l'han dibuixada. Però, i aquí volia arribar jo, la realitat fora d'aquest despatx és molt més complexa i punyent. I aquí és on crec que hem de fer connectar tots aquests arguments de governança i negligència amb allò que plantejàvem just al principi, amb la paradoxa del 8 de març. Desenvalupa això, perquè crec que és el punt d'inflexió del debat d'avui. Fixa-te, el ple municipal van veure com, des del mateix públic, algun veí va retreure el govern que no hagués celebrat els actes del Dia de la Dona en el seu dia, el dia 8. El govern, com sempre, s'hi va excusar dient que no volia contraprogramar les grans manifestacions. Una excusa, burocràtica més. Exacte. Però mirem la hipocresia de les seves accions globals. D'una banda, perquè és les reivindicacions d'igualtat als carrers amb aquestes excuses, i de l'altra, utilitzes tots els teus recursos mediàtics, tota la potència de la revista de la Vila, per empènyer els adolescents cap a Instagram i YouTube. I què ens es diu la comunitat científica sobre aquestes plataformes? Doncs ens diu molt clarament qui en surt pitjor parat. Les estadístiques són alarmants. N'hi ha debat en això. Les nenes i les noies adolescents s'emporten la pitjor part, de l'arc. Sens dubte. Les xarxes socials funcionen com una sala de miralles de formants per als joves. Distorsionen intencionadament el seu reflex per mantenir-los enganxats just a l'edat en què la seva identitat i el seu cor estan canviant. Les noies pateixen les taxes més altes d'idiació en suïcida, d'anorexia, de dismòrfia corporal, induïdes directament pels filtres de vellesa i la hipersexualització que premien aquests algoritmes. És esgarrifós. L'Ajuntament els falla el 8 de març, els carrers retarden actes, sí, però em sembla que els falla d'una manera molt més profunda, silenciosa i perillosa, encoratjant-les des d'una contraportada a buscar l'èxit, entrant en una arquitectura digital que està dissenyada per destruir la seva autoestima. És el retrat d'un govern atrapat en el seu propi personatge, que, per semblar modern, ignora completament el dolor real de les famílies. És una reflexió molt potent, però jo hi afegeixo que més que una decisió conscient i maliciosa contra les joves, crec que estem davant de l'exemple definitiu del que passa quan l'estètica política passa per sobre de l'ètica de la governança. La fe d'aquesta contraportada demostra com la incomunicació interna permet que la ignorància es disfressi d'innovació. Clar, volen ser els més moderns, eh? Exacte, però posar un noi de 12 anys a l'aparador no et fa un govern connectat amb la joventut, et fa un govern indocumentat sobre l'epidèmia de salut mental del nostre segle. I per això torno a la meva premissa inicial, eh? Tot això només pot passar perquè l'eina de comunicació ha esdevingut una joguina en mans de la majoria absoluta. Sense un Consell de Redacció Independent, que ho filtri, els viajos de gènere, els riscos sanitaris i la realitat social passen completament desapercebuts. Vull dir que ni s'ho van plantejar? Simplement, a qui redacta i aprova això des de l'Ajuntament, no li va passar pel cap preguntar-se pels efectes col·laterals. I com que no tenen controls ni volen tenir-ne, ningú més ho va poder aturar abans d'anar a imprenta. Bueno, arribats a aquest punt de la nostra anàlisi per anar tancant, si haguéssim de sintetitzar les nostres posicions. Des de la meva perspectiva, estic convençut que l'assumpte de la revista a plaça de la Vila transcendeix la simple anècdota comunicativa. Estem parlant d'una temeritat institucional. L'Ajuntament de Tiana, de manera negligent i propagandística, ha passat per sobre de l'esforç silenciós i esgotador de les famílies que intenten endarrerir l'entrega de mòbils als seus fills. Ha suscavat la feina dels mestres de la Lola Anglada i els advertiments del Col·legi de Metges. I quan l'administració, que hauria de ser l'escut protector del ciutadà, actua com l'altaveu dels mateixos riscos que la ciència ens demana evitar, estem davant d'un fracàs profund del deure públic. I jo, tot i coincidir plenament en la periositat dels missatges que s'han enviat a les xarxes i l'impacte en la salut dels menors, estic segura que no podem solucionar-lo demanant simplement més sensibilitat a l'alcalde. La solució ha de ser estructural i negociable. Cal una reforma urgent en la governança dels mitjans. O sigui, el Consell de Redacció que demanava l'oposició? Exactament. Cal transparència absoluta i un Consell de Redacció imparcial que extirpi la revista del control estricte de la majoria absoluta. Si no arreglem l'arrel democràtica d'aquesta eina, és matemàtic que demà tindrem una altra pífia sanitària, un altre retall censor en els articles de l'oposició o una altra manipulació barruera de les paraules dels veïns com va passar amb el tema de Calçfrares. En el que, segons la regla, segur que tots dos convergim i estic segur que qui ens escolta a casa també ho farà, és que la qualitat democràtica i humana del poble de Tiana es mereix molt més. Mereix canals de comunicació que cohesionin la comunitat, que informin amb rigor i que protegeixen els més vulnerables. No pas catàlegs de màrqueting polític dissenyats exclusivament per fugir d'estudi davant dels debats essencials. Absolutament d'acord. El pensament crític necessita llum i contrast i analitzar de prop aquests fets aparentment allats com una contraportada ens ajuda a veure l'engranatge sencer de la política local. Avui hem posat els fets, els mecanismes i els diferents arguments sobre la taula. Ara, l'anàlisi final, com sempre diem, està a les vostres mans. I justament perquè creiem en el poder d'aquest exercici, d'aquest debat, us convidem explícitament a subscriure-vos a aquest canal i a acompanyar-nos en els pròxims espais que anirem publicant. Escoltar diferents perspectives és l'únic antídot contra el conformisme i el pensament únic que intenten imposar les majories absolutes. I per passar del pensament a l'acció, si encara no ho heu fet, us animem vivament a apuntar-vos i fer-vos membres de l'associació veïnal de Can Galleta. Participar-hi activament és la manera més directa de tenir veu pròpia en el model de poble que tots volem construir i defensar. Trobareu l'enllaç per apuntar-vos aquí mateix a la descripció d'aquest programa. Tornant a la nostra idea inicial, esperem que l'Ajuntament sigui qui posa els senyals d'advertença als jocs perillosos, no qui ens dona manuals per conduir amb els ulls tancats cap al precipici. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos en el debat d'avui. Cuidem-nos molt, protegir els nostres joves és cosa de tots. I ens retrobem a la pròxima anàlisi. A reveure. Fins la pròxima. Gràcies.