Transcripció de l'episodi 018
Generat automàticament amb OpenAI Whisper
Data: 2026-05-23 09:45:06
==================================================

 Imaginem dos carrers del mateix poble, al mateix dia, i a la mateixa hora d'un mes de juliol d'aquells vent calorosos. En un carrer, l'asfalt crema literalment a 57,2 graus centígrades. Déu-n'hi-do. I tant. Però a només quatre carrers de distància, just a sota de l'ombra, el termòmetre marca 26,8 graus. O sigui, estem parlant de més de 30 graus de diferència dins del mateix codi postal. És una imatge molt, molt potent. I, a veure, abans d'entrar a disseccionar aquesta xifra tan brutal, cal fer un avís de transparència que és fonamental per a tota la gent que ens escolta avui. Clar, endavant. Aquest programa, incluent i tant el guió com les veus que esteu sentint ara mateix, està generat íntegrament amb intel·ligència artificial. I això vol dir que, tot i basar-nos estrictament en documents reals, el contingut podria contenir errors. Exacte. És important tenir-ho present. Sí, perquè l'objectiu d'aquesta anàlisi no és emetre sentències absolutes, ni dir-li a ningú què ha de pensar. La intenció és fomentar l'espírit crític i convidar tothom a consultar la documentació original que oferim a les fonts d'aquesta immersió. Totalment d'acord. I amb això dit, benvinguts a aquesta nova immersió a fons des de Ràdio Can Gallet. Bé, això és una salutació molt especial a la nostra gent del barri i a tots els veïns i veïnes que ens escolten des de Tiana. Una abraçada a tothom. I reprenent del fil d'aquesta dada demolidora dels 30 graus de diferència, avui tenim sobre la taula un dossier basat en dades oficials de l'Ajuntament i en mesures veïnals que són inèdites. La missió avui és entendre com la gestió del verd urbà ha passat de ser una simple qüestió estètica a un problema crític de salut pública. Exacte. Exactament. Salut pública, amb majúscules. Llavors, la pregunta inicial seria com passem d'aquella sensació genèrica de sortir al carrer i dir uau, quin sol que fa, a una realitat empírica que ens demostra aquest autèntic abisme tèrmic? Doncs aquest salt a l'evidència empírica es produeix justament el 2 de juliol de 2025, gràcies a l'experiment FLIR. O sigui, va ser una iniciativa ciutadana que va consistir a recórrer els carrers amb una càmera tèrmica professional. I aquesta càmera no només llegeix l'aire, oi? Clar, no, no. Aquesta tecnologia visualitza la radiació infrarotxa que emeten les superfícies físiques. Llavors, et pinta un mapa de calor on els extrems salten a la vista a l'instant. Al carrer de Calçfrares van apuntar l'objectiu directament a l'asfalt nu i la màquina va registrar els esferidors 57,2 graus. Mare meva! I simultàniament, al carrer de Can Mates, que està just a prop, a sota de la densa copa d'un arbre madur, la lectura caia fins als 26,8 graus. I aquí hi ha un detall d'aquesta anècdota tèrmica que és sangrant. El motiu pel qual aquest punt exacte del carrer Calçfrares estava tan exposat no és casualitat. Aquests 57 graus coincideixen mil·limètricament i subratllomilimètricament amb el lloc on l'administració va decidir tallar un arbre. Sí, i el motiu de la tala és prellogar i cadires. Sincerament. És que no era cap malaltia terminal ni un risc de malaltia terminal. No és que hagués de caure al cap de ningú. L'arbre es va tallar, ras i curt, per facilitar les maniobres del camió de la fira durant la festa local. Un sol dia de l'any. Exacte. O sigui, se sacrifica una infraestructura biològica permanent per resoldre una logística puntual d'un dia. I la conseqüència és que el terra es converteix en un radiador a 57 graus per tota la gent que hi viu. Clar, la resta de l'any, paellada. Si mirem l'inventari municipal de l'arbrat de Tiana, que el va redactar una empresa externa el 2024 a petició del propi ajuntament, la radiografia és demolidora. Què diuen els números? Doncs el document revela que el municipi ha perdut 541 posicions d'arbres. Això és un 10% de la totalitat dels cents d'arbrat de Tiana. Una de cada 10 posicions on hi hauria d'haver un arbre està completament buida. Té-la, però atenció amb el concepte de posició buida, perquè el mateix inventari documenta que en molts casos no és que hi hagi un forat en terra esperant ser replantat. Hi ha 56 escossells, documentats amb fotos i tot, que han estat pavimentats expressament per l'administració. Això és directament esborrar els cents. Sí, sí, el parc dels Tubis, a la zona de l'antic camp de futbol, han agafat el requadre de terra on anava l'arbre i l'han omplet de formigó fins dalt. Si ho haguessin de comparar amb una casa, és com tenir una habitació que s'ofega per falta d'aire i que s'ha de fer amb un arbre. I això és unes coses que no s'han de fer. I, en lloc de reparar la finestra per obrir-la, decideixes tapiar el forat completament amb mons, perquè així t'estalvis netejar els vidres. M'agrada aquesta analogia, perquè il·lustra perfectament què passa al subsol. El propi inventari ja adverteix que, en molts carrers del poble, l'única superfície que no està impermeabilitzada és precisament l'escossell de l'arbre. És per on respira el terra. Exacte. És l'únic punt de drenatge. Llavors, quan hi ha boques formigòries, enules aquesta capacitat de drenatge, acceleres l'escorrentia de l'aigua quan hi ha pluges fortes i, bàsicament, col·lapses l'intercanvi de gasos. O sigui, pavimentar no és només perdre ombra, és desencadenar una reacció en cadena nefasta. Clar. Llavors, si estan cimentant literalment l'espai dels arbres que falten, la gran pregunta que envia al cap és què els està passant als arbres que encara sobreviuen? Què els fa morir abans d'hora? Podríem pensar que, en el cas de les arbres, els arbres que encara sobreviuen, els arbres que encara sobreviuen, els arbres que encara sobreviuen, podrien pensar que és la sequera o plugues noves? Podríem, sí. Però la resposta la trobem al mateix informe de 2024 i es llegeix pràcticament com una confessió de negligència. Totalment. El consultor extern és molt clar. Els números mostren que la immensa majoria de les alteracions no són per culpa de la sequera o factors ambientals. Són danys autoinfligits per les pròpies tècniques de manteniment. Parlem que un 76% dels homes de Sibèria i un 50% dels homes de la ciutat de Sibèria i un 49% dels nagundos tenen defectes estructurals greus per, i cito textualment, podes recurrents de reducció de capsada. Una barbaritat. Un dels casos més senyants són els tilles del Camí de l'Alegria. L'auditor escriu que han estat destrossats per podes dràstiques i innecessàries. A veure, aquí m'agradaria fer una mica d'advocada del diable perquè sé que molta gent ho pensa. Veient com els temporals d'avents són cada cop més violents, no sembla lògic pensar que una poda de cadascú o una poda agressiva es fa només per seguretat. Vull dir, si talles les branques grans i deixes l'arbre pelat, és més petit, el vent i xoca menys, i per tant elimines el risc que una branca caigui sobre un cotxe o una persona. La lògica ens diu que menys arbre és menys perill. Clar. A veure, aquesta és la falsa percepció que arrosseguem des de fa dècades. Però la biomecànica moderna ens diu que funciona exactament al revés. Ah, sí? Sí, sí. El cap d'arbrat de Barcelona, el Joan Guitart, ho explica molt bé. Aquest costum de fer podes severes ve de la frutocultura, de l'agricultura tradicional. Allà, els fruters s'apoden de manera dràstica per forçar que la fruita surti baixeta i sigui fàcil d'acollir, assumint que la vida de l'arbre s'escurçarà. Clar, busquen producció, no longevitat. Exacte. Però traslladar això a un plat en urba, envoltat d'asfalt, és un despropòsit. Un arbre adult amb la seva capçada natural, funciona com la vela d'un vaixell. Es morteja i flexiona la força del vent, repartint tota aquesta càrrega des de les fulles fins a les arrels. Llavors, què li passa físicament a l'arbre quan rep un tall d'aquests tan dràstics? Doncs que li amputes les branques principals i li obres ferides enormes que no pot cicatritzar a temps. Aquestes ferides queden exposades, entren fongs, bacteris i la fusta es comença a podrir per dins. I com que l'arbre necessita fulles per fer la fotosíntese i no morir-se de gana, treu brots nous a la desesperada. Això mateix. Genera un preixament explosiu. Aquests brots, els xucladors, creixen ràpidament, però la seva connexió amb la fusta antiga és molt fràgil. Només s'agafen a l'escorça. I justament aquestes són les branques que cauran al carrer amb la pròxima ventada. El mateix assessor de Tiana, en Pere Rifà, argumenta això mateix i demana abandonar aquestes pràctiques. És fascinant. I alhora, desesperant. Perquè, per exemple, malgrat que l'Ajuntament té un pla de poda aprovat des de 2017 que diu això, al Gamí de l'Alegria continuem veient arbres escapçats. I aquesta contradicció obre la porta a una altra dada del dossier que té la. El tema de les espècies urbanes. Mirem-ho als plàtans d'ombra. Uf, el tema dels plàtans. Clar, l'inventari diu que representen el 24% de tot el cens urbà de Tiana, però les ciutats capdavanteres fiquen el límit en un 15% per evitar els monocultius. El document oficial diu, literal, que no s'haurien de plantar més plàtans sota cap concepte. Però, paradoxalment, si algú passeja pel carrer Mates, aquest 2026 veurà que n'acaben de plantar 3 de nous. Sí, sí, i això demostra que els informes tècnics es tracten com a simples tràmits per omplir un calaix. Aquest límit del 15% és per blindar la ciutat. Si tens una quarta part del patrimoni verd que depèn d'una sola genètica, i arriba una plaga específica com el tigre del plàtan, et pots quedar sense gran part de l'ombra del municipi en un sol estiu. No fer cas a l'auditor demostra zero planificació al llarg termini. I si aprofundim en com es decideix qui viu i qui mor en l'arbrat urbà, veiem que l'opacitat juga un paper clau. Hi ha un patró molt concret, el de l'Alt de l'Ella de l'any 2023, que mostra com l'administració adapta els arguments com vol. El cas és gravar un manual d'enginyeria burocràtic. Mira, en ple estiu, quan ningú hi fa gaire cas, s'anuncia la intenció de talar 20 arbres madurs a l'Alt de l'Ella. L'excusa oficial. Que necessiten pavimentar per fer 27 places d'aparcament. I clar, la gent es queixa o el projecte falla i la lògica diria que els arbres se salven, no? Doncs no. El pàrquing no es fa, però la tala s'executa igualment més endavant. Simplement van canviar el relat. De sobte, els papers dient que els arbres patien una malaltia incurable i s'havien de retirar. És l'efecte boomerang de la burocràcia. Si l'excusa inicial de fer un pàrquing xoca amb l'opinió pública, et tornen al boomerang amb una excusa invisible. Apel·lar una malaltia és una barrera imparetrable. Perquè, a veure, cap ciutadà pot auditar l'interior d'un tronc per saber si estava malalt o si simplement feia nosa. Exacte. I aquesta falta de traçabilitat és evident. Hi ha casos molt més històrics, com el famós garrofer centenari de la Riera. Un arbre lligat al nostre passat agrícola, gegant, que ha donat ombres generacions. Un monument natural, vaja. I tant. Doncs va ser esborrat del mapa, sense data de tala, sense expedient públic i sense un informe que en avali la necessitat. Simplement desapareix. I el més greu és que tenim un catàlog de patrimoni de l'any 2002 dissenyat precisament per protegir aquests arbres amb valor paisagístic. Però, sabeu quants arbres tenen aquesta protecció a Tiana ara mateix? Zero. Zero. Cap niu. Ni el lledoner de la Casa Alta, ni els plàtans de Can Goix. Legalment, si no estan al catàleg, són simple mobiliari urbà fungible, com una paperera trencada que decideixen retirar. I aquesta vulnerabilitat jurídica té un impacte directe en la calor que patim. Això ens connecta amb la càmera tèrmica del principi i el famós concepte de refugi climàtic. Ui, els refugis climàtics. Perquè, justament, la càmera FLIR va desenmascarar el parc de les Tres Bisones. Sobre el paper, és un refugi climàtic oficial. Però, quan la càmera hi posa l'ull, veiem que no refresca res. I per què? Perquè l'ombra no la fan els arbres. La fa una marquesina artificial de plàstic o lona. És que la termodinàmica és molt tossuda. Un tendal sintètic bloqueja el sol directe i et fa ombra. Sí, però absorbeix energia tota l'estona. S'escalfa i acaba actuant com el panel radiant d'un forn, tirant calor cap a sota. En canvi, les fulles d'un arbre fan el procés de vapor-transpiració. Que actua com un aire condicionat, literalment. Exactament. Xuclen aigua, la pugen a les fulles i la liberen com a vapor. Això roba calor a aire. L'arbre refreda activament l'ambient, com passa al jardí de l'Ola Anglada, on l'estudi mostrava temperatures molt més baixes. I és fonamental entendre això perquè la meteorologia ja no perdona. Si mirem el Mateo Cat, des de 1972, el clima ha canviat radicalment. I des del 2021 cap aquí, no baixem dels 17 graus de mitjanà anual. Hem abandonat l'antic patró. Ara la calor colpeja fort el juny i s'allarga fins a la tardor. I aquí és on el marc legal canvia les regles del joc de manera innegociable. Des d'Europa. El reglament europeu 2024-191, la llei de restauració de la natura, que no és un suggeriment, eh? No, no. És d'oblidat compliment des de l'agost de 2024. Decreta que fins al 2030 no es pot perdre ni un sol metre quadrat d'espai verd urbà net. I el 2031 ha de començar a créixer. I atenció, perquè com ho auditaran això? Doncs necessiten una línia de base, una foto inicial. I justament el gran inventari que ha tancat l'Ajuntament l'any 2024, amb aquells 541 arbres perduts registrats oficialment, serà la prova documental, la foto de referència d'Europa. I Europa ha audit amb la xarxa de satèl·lits Copernicus. Admeren la ciutat des de l'espai. Si on hi havia arbres el 2024, el 2028, no hi són perquè han posat formigó o han podat salvatjament, la pèrdua quedarà gravada automàticament i poden caure sancions greus. Això va lligat a la regla del 3-30-300, que busca reduir no només la calor, sinó problemes d'asma i fins i tot de salut mental en barris minarbrats. Això ens porta a una reflexió final molt provocadora. Totes aquestes decisions, les podes agressives, els escosells tapiats, ens deixen un concepte sobre la taula, que és el deute forestal. Si el 2024 és la línia de base, aquests 541 arbres ja no són només una anècdota o un problema estètic d'una antiga legislatura. Són un deute legal i sòlid. Serà conscient el consistori que cada nou arbre que tallen avui, sense un motiu auditable, és directament una infracció de la normativa europea de demà? Aquesta és la clau. Avui tenim càmeres tèrmiques i satèl·lits que registren l'impacte d'esborrar aquest patrimoni. La solució només pot passar per l'exigència de transparència absoluta i d'estudis tècnics rigorosos abans de tocar ni un sol arbre. I amb aquesta reflexió tan contundent tanquem aquesta immersió a fons on hem dissecionat aquest dossier imprescindible sobre la realitat del nostre bosc urbà. Moltíssimes gràcies per posar claretat a tot aquest engrenatge. Ha estat un plaer. Només animarà a tothom a llegir les fonts i treure les seves pròpies conclusions. Exacte. No us quedem només amb el que us hem explicat. Aneu a la documentació. I per no perdre-vos el proper programa de Ràdio Can Galleta, us convido a subscriure's des de la vostra plataforma preferida. A més a més, si no ho heu fet ja, apunteu-vos a l'associació de Can Galleta. Teniu l'anyuàs per fer-lo ara mateix a la descripció del programa. Moltes gràcies per escoltar-nos i ens retrobem a la propera immersió.