Transcripció de l'episodi 019
Generat automàticament amb OpenAI Whisper
Data: 2026-06-24 20:29:31
==================================================

 El problema de seguretat el creu vosaltres fent aquests macroconcerts al mig del poble. Ah, i ara es pretén fer creure que la culpa dels aldarrulls és dels cavalets infantils i dels nens de la fira. Siguem clars. L'espai és el que és. És físicament impossible. D'acord, fem una pausa aquí, aturem aquesta escena un moment. Sí, millor. Perquè aquests crits, aquesta tensió que literalment es pot tallar a un ganivet, no són cap ficció, eh? Són fragments de la realitat política de Tiana d'aquests dies. I retraten perfectament, doncs, el clima actual del municipi. I tant. Des de Ràdio Can Galleta us donem la benvinguda, una salutació molt especial a tota la nostra gent del barri i, per descomptat, a tots els veïns i veïnes que ens escolteu des de Tiana. L'anàlisi a fons d'avui se centra precisament en aquesta, bé, en aquesta mecànica del poder. Tot plegat s'emmarca en un clima preelectoral on l'ambient està molt caldejat. Molt. I on de la majoria absoluta de l'equip de govern, que és Junts per Tiana, es fa notar constantment. I es fa notar molt. Tant en allò que es decideix obertament com en allò que em s'amaga. Especialment en els silencis que s'imposen i en l'ús, diguem-ne, molt estricte del reglament. Clar. Sense dubte. I la missió d'aquesta dissecció avui és analitzar el ple municipal del 5 de maig de 2026. Perquè cal anar molt més enllà del escrit sobre la fira d'atraccions, que és el més vistós, i posar la lupa en la lleta petita, saps? En la burocràcia. Exacte. En la burocràcia institucional. Cal fixar-se molt bé en les paraules exactes que s'utilitzen sovint de forma purament quirúrgica per esquivar temes incòmodes o per neutralitzar directament l'oposició. Totalment. Ara, abans d'entrar en matèria, hi ha un aclariment obligatori i superimportant que hem de fer a tothom qui ens escolta. Aquest format, tot això que esteu sentint, tant el guió com les nostres veus, està completament generat amb intel·ligència artificial. Això és important, sí. Així que podria contenir algun error, clar. Fem una crida a tota l'audiència a anar sempre, sempre a les fonts originals. A les actes, als vídeos del ple... Tot això està disponible. I, a més, si sentiu arguments polítics d'uns i altres, avui ha de quedar claríssim que nosaltres no prenem cap partit. Zero. No avalem el govern ni tampoc avalem l'oposició. L'objectiu aquí és disseccionar el discurs, oferir eines i fomentar l'espírit crític de la gent. És que és fonamental mantenir aquesta neutralitat. Com deies, l'objectiu no és dictar cap veritat absoluta. En política municipal, quan un govern té una majoria absoluta tan folgada, la capacitat de controlar el relat institucional és bé, és gairebé total. I tant. Així que el repte avui és ensenyar a llegir entre línies, entendre per què es tria... ...que s'escrien unes paraules i s'eviten unes altres, de manera tan curosa. Doncs som-hi. Anem a desgranar-ho pas a pas. I vull començar per un tema que, a veure, sembla un tràmit administratiu pur i dur, avorridíssim, però que va directe al cor del control del relat. Les actes del ple. Uh, el tema de les actes, sí. Clar. L'oposició esquerra republicana i Junts per Cat es queixen amargament que les actes escrites no reflecteixen la realitat del que s'ha dit. Arriben a denunciar que, sobre una mateixa pregunta del bar del Casal, el govern ha donat tres respostes diferents en documents diferents. Déu-n'hi-do. Fa que un acte escrit sigui un camp de batalla tan crucial. Clar, aquí està la clau de com funciona la memòria institucional, oi? I el dret administratiu. Les actes d'un ple no són un resum per a la premsa o una transcripció casual. Són l'únic document legal i jurídic que certifica què ha decidit una corporació municipal. O sigui, és el que val el gutjat. Exacte. Un vídeo pot mostrar el to, pot mostrar si algú era irònic, però si demà un veí o una empresa o un jutge vol recórrer una decisió, el que té validesa aprovatòria és l'acte escrita. Ostres. Ostres. Llavors, si un regidor denuncia que li canvien les respostes fins a tres vegades, està assenyalant una tàctica de blindatge. Si vas modificant la resposta fins que queda prou ambigua, dilueixes la capacitat legal i política de l'oposició per fiscalitzar. Controlar l'acte és controlar la veritat oficial. És com escriure't el teu propi botiller de notes, no? On tu mateix decideixes què volies dir realment en un examen que t'ha sortit malament. Del qual. Una tàctica molt subtil però molt poderosa. Clar, i parlant d'aquesta burocràcia aparentment una dormidora que amaga, maniobres grans, passem a un altre punt del ple. La modificació de la plantilla municipal. El govern aprova eliminar set places d'auxiliars, de nivell C2, i crear-ne quatre de nivell superior, de grup C1. Sí, un clàssic. Són del paper i sembla, bé, lògic. Professionalitzar l'Ajuntament. Però el regidor no escrit, l'Albert Sales, fa saltar les alarmes i acusa el govern de, i cito textualment, dopatge financer. Quina és la mecànica amagada darrere d'això del C2 i el C1? Aquí la comptabilitat es converteix en estratègia, passant d'una categoria C2 a una C1, implica un augment significatiu i permanent de la massa salarial de l'Ajuntament. O sigui, despesa fixa que es pagarà cada mes. Això mateix. Cada mes, cada any, i el que denuncia el regidor Sales és d'on surten els fons per pagar aquest augment avui. Ella assenyala que s'està utilitzant el romanent de tresoreria. I què és exactament el romanent, per a qui ens escolta i no ho sàpiga? Són els estalvis puntuals, els diners que s'obren a final d'any i que, normativament, s'haurien d'utilitzar per inversions úniques. No sé, arreglar la tolada d'una escola o asfaltar un carrer? Coses d'un sol pagament. Exacte. Llavors, si fas servir-li els estalvis puntuals per pagar despesa fixa de nòmines, què passa l'any vinent, quan l'estalvi s'hagi esgotat però la nòmina continuï sent més alta? Que estàs generant un forat estructural. Efectivament. Generes un dèficit a mitjà termini. Per això parla d'adopatge. És una mesura que genera pau social i estabilitat laboral ara mateix, just abans d'eleccions, però que hipoteca el pròxim mandat. Clar, una hipoteca invisible. I justament aquesta línia entre allò que ensenyen i allò que amaguen ens porta a un altre tema molt tens del ple. La residència a Sant Cebria. Un tema que porta cua, eh? Sí, anys de litigis amb les places públiques. Quan l'oposició demana dades concretes sobre com i quan es recuperaran aquestes places, la resposta de l'alcalde és demanar discreció. Diu que volen desjudicialitzar el tema i que estan negociant amb la Generalitat. La famosa discreció. És que em fa l'efecte que demanar discreció en política és com posar una cortina de fum preciosa davant d'una habitació molt desordenada. Et demanen que confiïs en elles. Et diuen que estan netejant. Però et prohibeixen obrir la porta per veure si realment netegen o només amaguen la polsa de la catifa. Com funciona aquest escut? Aquesta metàfora és perfecta. Quan un tema està judicialitzat, tot es publica en certa manera. Hi ha expedients, sentències... Tot es pot sol·licitar. Però desjudicialitzar implica treure-ho del jutjat i portar-ho al despatx per pactar. I allà ningú hi veu res. I allà entra la paraula màgica. Discreció. És un escut gairebé impenetrable. Si un regidor exigeix saber que s'està cedint en aquesta negociació, el govern diu que, per revelar-lo, posaria en perill l'interessos del poble. Ostres, clar. I de cop i volta, l'oposició passa a ser la dolenta. Acció de deslealtat. Desactiven el rol de l'oposició, de sorrel. Ets un irresponsable si preguntes. Bé, abans de continuar aprofunditzant, fem una cosa. Fem un resum ràpid de la jornada. Passem per tots els punts tractats al ple com un pip-pam-pum. Per si l'audiència vol buscar la informació després, d'acord? Som-hi. Em sembla una idea fantàstica. Vinga. Aprobació d'actes amb polèmica sobre la veritat del qui posa. Presa de posició del nou regidor del PSC, el Marc Reniu. Modificació de la plantilla. Això de les places C2 per C1 que hem parlat. Sol·licitud de places públiques per a la residència a Sant Sabrià. Moció de Junts Partianes sobre l'educació pública. Moció d'ERC per recuperar la fira d'atraccions al centre. Preguntes sobre el tancament irregular del bar del Casal per Setmana Santa. Desperfectes i vandalisme als lavabos durant el Festival Tuntun. Obres a l'aparcament de Can Mates. Itala de Moreres. Manteniment d'escozells. Amb la veritat. La famosa pregunta retirada de l'Albert Sales. I queixes per arbres morts a Lluís Companys i problemes amb gossos a Can Jordana. Déu-n'hi-do, quin ple. Sí, sí, bastant complet. Doncs tornem a posar la lupa. Parlem de les mocions, perquè aquí veiem claríssim com s'utilitza el ple per construir un relat polític genèric. És nul·lavident en aquest ple, cert. Agafem la moció del govern, de Junts Partiana, sobre l'educació pública. Presenten un text per, cito, millorar l'educació pública i donar suport als mestres. D'entrada, qui pot votar en contra d'això? Ningú? És impossible. Però ERC assenyala que la moció és, literalment, un còpia i enganxa d'un text autonòmic. Parla de la generalitat, però evita parlar dels problemes reals de Tiana. Ni una paraula de la falta de places a l'escola Bressol, ni de l'estat de les obres de l'institut. Per què ho fan, això? És una tàctica de manual dels governs en majoria absoluta. Presentar una moció institucional sobre un tema universal compleix dues funcions. Primera, ocupes temps del ple i et posiciones com a defensor del bé comú. Tothom està a favor de l'educació. Clar, te poses la medalla. I segona, i la més important, evites obrir el maló de les teves pròpies competències. Si parlessen de l'escola Bressol local, haurien de donar explicacions de la seva gestió, els seus pressupostos, els seus retards. Parlant en genèric de la generalitat, eleven el debat a una responsabilitat que no és seva. És molt fort. I hi ha un detall estètic d'aquesta moció que em sembla clau per entendre com se sent el govern respecte al ple. La portaveu del govern es nega obertament a llegir la moció sencera, en veu alta. Sí, sí. Un detall gens menor. Quan l'oposició es queixa, l'alcalde de la defensa dient literalment que es tema atenció l'era Gutenberg i que la gent no pot llegir el mòbil. Negar-se a llegir una moció pròpia és una demostració de força procedimental. El missatge subliminal aquí és que la decisió ja està presa i els vots assegurats. El debat, l'exposició oral dels motius que és l'essència d'un Parlament, ho consideren un tràmit feixuc. Clar, perquè ja tenen els vots. Exacte. Apel·lar a l'era Gutenberg és una manera culta de dir que ja no cal convèncer ningú quan les matemàtiques electorals ja et donen les raudes del minut 1. Quina barra. Però on el guió de la majoria es posa realment a prova és amb l'altra gran moció, la fira d'atraccions de Tiana. ERC demana que les atraccions familiars tornin al centre del poble perquè diuen que desterrar-les als afores ha matat l'ambient tradicional. I el govern hi vota en contra, en bloc. Sí, aquest va ser el punt més calent. I el més fascinant no és el vot en si, sinó com l'argumentaria oficial anava mutant, canviant d'excuses sobre la marxa. És una plasticitat argumental impressionant de debò. Però, davant la petició, el govern posa una primera barrera. La seguretat. L'alcalde parla dels incidents greus de l'any passat, recorda que van haver de venir els antidisturbis, dels Mossos, els Arro... I clar, la paraula seguretat sol bloquejar qualsevol debat. Però clar, l'oposició no es queda callada i diu escolteu, no són els nens pescanànecs o els cavallets els que provoquen el d'Arrolls ni necessiten els antidisturbis. Clar, i quan aquest argument fa aigües passen ràpidament a la segona excusa. L'urbanisme. Afirmen que, per normatives d'evacuació, posar la fira al centre és físicament impossible. Ja no és política, és física. Exacte. I quan l'oposició els diu que poden buscar microespais o distribucions alternatives, arriba la tercera barrera. Traslladar la culpa a l'exterior. Diuen que la culpa és dels propis firaires, que no volen venir pels seus marges de benefici. Els dibuixen com empresaris egoistes. És una pirueta triple. Però espera, perquè tant ERC com el regidor Sales posen sobre la taula una acusació encara més profunda. Plantegen que el problema d'inseguretat l'ha creat el propi govern, programant macroconcerts al vell mig del poble. Aquest és el punt clau. Aquests concerts atrauen milers de persones de fora i generen incivisme. I en lloc de reduir els macroconcerts, utilitzen aquesta inseguretat com a coartada per expulsar la fira familiar. És com si tens un menjador gran, convides centenars de persones que et trenquen els gots de vidre i la solució és prohibir a la família beure aigua per sempre més, perquè els vidres tallen. Mentrestant, la festa continua. Aquesta connexió, puja l'ús del terror a la inseguretat. Se'n tanca en sec el debat sobre la convivència. El govern aplica un càstig col·lectiu sobre l'activitat inofensiva, la fira, per tapar una decisió estructural sobre el seu model de festa, els macroconcerts. Disfressen una preferència política com si fos un imperatiu de seguretat pública. Brutal! I aquesta aplicació selectiva de les regles ens porta al bloc final de la nostra anàlisi. D'una banda, tenim el cas del bar del Casal. L'empresa tanca per Setmana Santa sense cap permís de l'Ajuntament, tot i que el contracte els obliga a obrir. I la reacció del govern municipal? Una advertència formal. I prou. El govern no justifica elegants circumstàncies excepcionals. Però en contractació pública, els plecs de condicions són sagrats. Juntsacat assenyala que si flexibilitzes les regles per a un privat per empatia, estàs desvirtuant tot el sistema. Clar. Amb quina autoritat exigiràs a l'empresa de neteja o a l'escola Bressol que compleixin els seus contractes, si deixes passar això tan greu? Es crea un greuge comparatiu enorme. Un precedent perillosíssim. I el contrast el trobem amb allò que podem batejar com el miracle dels escosells. Ai, els escosells. Quina història. Resulta que el regidor Sales havia registrat una queixa oficial per el pèssim estat dels escosells, als espais de terra dels arbres. I, casualment, l'endemà de registrar-la, operaris municipals apareixen i ho netegen tot de dalt a baix. Una casualitat temporal fascinant. Doncs sí. I com que la feina ja està feta, al ple, el regidor Sales decideix retirar oficialment la pregunta, inonitzant sobre l'eficiència de l'Ajuntament. Però el govern es nega a retirar-la. S'agafen el ROM, el Reglament Orgànic Municipal, i exigeixen contestar una pregunta que ja no existeix, per poder acusar-lo de mentir i assegurar que no hi havia cap incompliment de l'empresa de manteniment. Això encapsula com s'usa el ROM com a arma i encivular. El reglament hauria de garantir els drets de tots, però un govern amb majoria absoluta l'utilitza com una armadura a mida. Si l'oposició vol parlar, tallen micros i apel·len al ROM. Si el govern vol col·locar el seu relat, ignoren que el regidor ha retirat la iniciativa i allarguen la sessió per tenir l'última paraula i retratar l'adversari. És que, en realitat, recorda un àrbitre de futbol que a més és el capità de l'equip local. Totalment. Si l'equip visitant protesta, targeta groga, pel reglament. Però si la seu equip necessita un gol, allarga el partit 20 minuts i canvia la mida de la porteria en ple joc. Això no és un reglament, és una trituradora. Si enllacem tots els punts, la radiografia és molt clara. Actes que es corregeixen. Dopatge financer per pagar plantilles. Discreció com a mur opac per les places de residència. Excuses canvients de seguretat per desterrar la fira. I l'aplicació selectiva del contracte del bar versus el rom contra un regidor. És molt evident quan ho poses tot junt. I la reflexió final per a l'audiència seria aquesta. Quan un govern gaudeix de majoria absoluta, la línia entre aplicar el reglament i silenciar la dissidència es torna molt i molt fina. Hem d'arribar a preguntar-nos fins a quin punt els plens municipals serveixen avui per debatre la realitat? O si només són teatres, simulacres on s'escenifica una realitat paral·lela on el govern mai, mai s'equivoca? És una reflexió super necessària per tancar. A l'era dels titulars ràpids, cal buscar la lletra petita, el pressupost amagat i l'acte oficial. Gràcies per acompanyar-nos en aquesta dissecció de la política local. Us convidem a tothom a subscriure's a aquest espai, per no perdreu cap anàlisi futura. I, per cert, feu pinya al barri. Apunteu-vos a l'Associació de Can Lleità. Teniu l'enllaç a la descripció. Mantingueu sempre l'esperit crític ben despert i mireu què s'amaga darrere les paraules. Fins a la pròxima!