Transcripció de l'episodi 020
Generat automàticament amb OpenAI Whisper
Data: 2026-06-25 13:03:25
==================================================

 Majories absolutes que passen al corró, 47 nadons que es queden sense plaça d'escola bressol pública i línies d'autobús que, de cop i volta, desapareixen deixant barris sencers allats. Benvinguts a l'arena política de Tiana. I déu-n'hi-do quin escenari tenim al davant, eh? És un d'aquells moments on la tensió institucional es pot tallar amb un ganivet. Ja t'ho dic. Sí, un xoc frontal i constant entre les grans promeses, que ja sabem que el paper ho aguanta tot, i la dura realitat de la gestió del dia a dia al carrer. I tant. Salutacions des dels micròfons de Ràdio Can Galleta. Volem fer arribar una abraçada molt i molt especial a tota la nostra gent del barri. Exacte, una abraçada ben forta. I, evidentment, fem extensiva aquesta calor a tota la gent que ens sintonitza des de qualsevol racó de Tiana. Però, abans de capbussar-nos de ple en el fang d'aquest ple municipal del 2 de juny del 2026, cal fer un petit avís de navegació. Sí, això és importantíssim, ho deixem clar des del principi. Doncs sí, aquesta anàlisi a fons, incluent-hi el guió i les nostres veus, està generada completament per intel·ligència artificial. O sigui que no som humans de carn i ossos, vaja. Exacte. I per què ho fem així? Doncs perquè la nostra missió no és actuar com un bolletí oficial ni dictar sentències absolutes. Com que l'eina pot tenir errors, animem ferventment tothom a anar sempre a les fonts i a les actes originals per contrastar la informació. Clar, perquè l'objectiu d'aquesta immersió d'avui no és dir a la gent què ha de pensar, sinó donar les eines per llegir entre línies, fomentar un esperit crític, com diria jo, de ferro. De ferro, i tant. Quan ens endinsem en una sessió d'aquesta magnitud, a les portes d'un clima preelectoral on els nervis estan afloatant, i el color de pell, no n'hi ha prou amb escoltar qui ha votat què. No, ni de bon tros. Cal posar la lupa en l'ús estratègic del llenguatge. Vull dir, cal fixar-se en els dobles sentits, en com es desvien els temes quan la temperatura puja, i, sobretot, parar atenció a allò que s'evita dir. Allò que amaguen sota la catifa, vaja. Perquè hi ha un ús implacable de la majoria absoluta per part de l'equip de govern que a més va acompanyat d'acusacions cruades de difondre mentides a les xarxes. Sí, s'acusen mútuament, constantment. És esgotador. Doncs activem el radar de scepticisme i anem directes al primer gran pla fort de la jornada. Aquest punt il·lustra perfectament aquesta dinàmica. Parlem del punt 4 de l'ordre del dia. L'habitatge al camí dels frars. Exacte. L'habitatge i allò que en podríem dir el noble art de passar la pilota. A sobre de la taula hi ha una adenda al condeni amb l'Àrea Metropolitana de Barcelona, l'AMP, per construir habitatge social a la finca de Calçfrares. I aquí crec que hauríem de fer una pausa, perquè potser no tothom domina el llenguatge urbanístic. Sí, millor. Hem d'aclarir que és un llenguatge i que és un pla especial urbanístic, el famós POU. Bé, bàsicament és el plenumestre. És el document que decideix on va cada totxo, cada metre de vorera i cada fanal. I l'oposició denuncia que fa dos anys l'Ajuntament tenia una presa tremenda per redactar aquest document des del mateix municipi. Clar, per tenir-lo en control, no? Exactament. Volien liderar-ho. Però ara tot ha canviat. El canvi de guió és, ostres, radical. Perquè llegint els documents oficials fa dos anys, la justificació per signar ràpid era justament fer el POU a Correcuita, des de Tiana. Sí. Sí. I ara resulta que no s'ha fet res d'això. La responsabilitat d'aquest pla estratègic s'ha traspassat a l'AMB i a la Generalitat, sota el Paraguís, un pla supermunicipal gigantí d'uns 50.000 habitatges. O sigui, a la pràctica, això vol dir que l'Ajuntament cedeix el timó i perd el control directe sobre com i quan es desenvolupa un projecte clau. Tal qual. Però, un moment, intentem entendre la postura del govern municipal. Delegar el disseny d'un projecte tan complex a una maquinària tan gran i amb tants recursos com l'AMB podria tenir certa lògica per a un poble petit, no? Perquè l'oposició encén totes les alarmes i ho qualifica directament d'aixecant blanc. L'alarma salta pels diners. I per la lletra petita d'aquest acord, clar. A veure, l'Ajuntament cedeix els terrenys. Fins aquí d'acord. Però en aquesta nova denda, el consistori es compromet a assumir els costos d'urbanització de tot l'entorn. De tot l'entorn? Sí. Ja sigui pagant-ho directament de la butxaca municipal o bé deixant que l'AMB o vagi descomptant de futures subvencions que correspondrien al poble. Ostres. I el problema greu és que s'aprova assumir aquest cost sense cap mena d'estudi econòmic previ que detalli quan pujarà la factura final. O sigui, a veure si ho entén. Per fer servir una analogia, això és com si algú contracta una empresa perquè li construeix una casa al seu terreny i signa un document de banda notari on es compromet a pagar de la seva butxaca tota la jardineria i els excessos. Sí. Però sense saber si el jardí farà 10 metres quadrats o 3 hectàrees d'extensió. És un risc financer colossal. És una bogeria, sí. I el que em sembla fascinant és la resposta del govern quan se'ls posa aquest risc sobre la taula. En lloc de donar una xifra o una estimació tècnica, l'alcalde acusa l'oposició de difondre rumors i, atenció, d'estar en contra de l'habitatge públic. Tela. Això és la fal·làcia de l'home de palla més de manual que hem vist en molt de temps, oi? És una tàctica de llibre per expulsar-se la pressió. O sigui, desvien l'atenció d'una negligència financera cap a un terreny purament moral. El govern imposa un marc mental on criticar la gestió econòmica equival a odiar el dret a l'habitatge. I els funciona, perquè desactiva completament el debat tècnic. Exacte. I com tam aquí aniran destinats aquests pisos, eh? Perquè aquí la narrativa també topa de ple amb els documents legals. Clar, per apaivegar els èmions, el govern promet, a tort i a dret, que aquests pisos seran exclusivament per a gent gran de Tiana, joves del poble i persones amb diversitat funcional. Però, si gretem una mica en l'arxiu documental, els papers no diuen ben bé això. No, no ho diuen. Jo mateix estava revisant l'informe del secretari municipal de setembre de l'any anterior i la claretat jurídica brilla per la seva absència. El secretari adverteix textualment que l'exposició de motius que llegeix l'alcalde no coincideix amb allò que està signat al conveni. És molt greu, això. Jurídicament, el text no reflecteix aquesta reserva exclusiva per a col·lectius locals. I, tot i tenir l'informe del secretari al davant, el discurs oficial s'enroca dient que qualsevol qüestionament d'aquest fet és simplement desinformació de l'oposició. Aquest és el perill d'una majoria absoluta que no sent la necessitat de consensuar res, saps? S'acaba utilitzant el rodet per fixar un relat oficial que xoca directament contra els informes dels mateixos funcionaris. Sí, però, per entendre en quina mesura es fa servir aquest rodet, necessitem veure el tabler de joc sencer. Bona idea. Per donar a l'audiència una perspectiva general sense dormir ningú, llegint l'ordre del dia punt per punt, com si fos un llibre de comptabilitat, podríem resumir l'arquitectura d'aquest ple ràpidament. Sí, passem ràpid. A veure, la primera meitat va ser pura burocracia administrativa. Els primers tres punts van ser tràmits necessaris, però sense càrrega política, aprovacions d'actes, decrets d'alcaldia, informacions sobre millores a la via pública. Sí, i allò de les càmeres de seguretat. Exacte, com una càmera que va servir per localitzar una persona perduda a la muntanya. El punt 4 és el del camí dels frares que acabem de destriar. I després hi havia el 5. El 5 va ser una modificació urbanística minora a Can Guinart per protegir els bancals agrícoles. El 6, el canvi de representant al parc de la Serrada de Litoral. I pot ser l'únic relevant d'aquesta part va ser el punt 7. Ah sí? Els diners per l'aigua? Exacte. S'accepta una modificació de crèdit de 270.000 euros d'una subvenció de la Diputació per renovar la xarxa d'aigua. Però vaja, aigua a banda, tot molt rutinari. D'acord. Però el veritable teatre de foc comença a la segona meitat. Del punt 8 a l'11 és on es presenten les mocions polítiques. Aquí el govern ha de respondre davant dels problemes reals. I els 12 i 13 són els precs i preguntes que ja hi arribarem perquè tenen tela. Tenen tela marinera. M'agradaria que saltessin directament al punt número 10 perquè crec que és la clau de volta per entendre la gestió econòmica d'aquest consistore. Es tracta d'una moció on Esquerra Republicana exigeix una auditoria externa dels comptes municipals. Déu-n'hi-do! Posem una mica de context a tothom qui ens escolta. Des de l'any 2022, el pressupost d'aquest Ajuntament ha pujat la barbaritat de 3 milions d'euros. L'oposició simplement pregunta on van aparar aquests diners. I es senyalen una cosa molt important, l'ús precipitat del romanent de tresoreria. Explica una mica, per a qui no ho sàpiga. Clar, per aclarir el concepte, el romanent de tresoreria són bàsicament els estalvis de l'Ajuntament. Són els diners sobrants d'anys anteriors que han quedat al calaix. I l'oposició alerta que el govern està buidant la guardiola, gastant aquest romanent de pressa i corrents a les portes d'unes eleccions. Vaja, quina casualitat, eh? Ja dic. I a la moció, li recorden a l'alcalde que ell mateix duia al seu programa electoral fer una auditoria externa. I com s'ho fa l'alcalde per no complir la seva pròpia promesa sense sembrar que s'hi nega? Utilitza la semàntica. S'amaga darrere de l'escut de la famosa viabilitat tècnica. A veure, fem d'advocat el diable per un moment. Si l'alcalde demana a l'oposició que retiri la moció argumentant que les portes d'aprovar nous pressupostos no és el millor moment i que necessiten avaluar la proposta tècnicament, no és això un acte de responsabilitat institucional? Bé, ho seria en un escenari de diàleg obert, però aquí és una trampa estratègica magistral. Com una partida d'escacs. Exactament. Analitzem la jugada. L'alcalde demana que la retiren per estudiar-la tècnicament. Si l'oposició encedeix i la retira, perd l'oportunitat de sotmetre el govern a votació. La demanda s'esvaeix als passadissos i el govern surt indemne del ple. I si no la retiren? Si l'oposició es nega a retirar-la, el govern vota. En contra, utilitzant l'excusa perfectament empaquetada, que l'emoció estava mal plantejada i ells, pobres de debò, no han tingut temps d'estudiar-la. És brillant. De forma perversa. És a dir, escamufla una total manca de voluntat política per obrir les calesos sota una suposada incapacitat tècnica de l'administració. És l'escut perfecte. Jo no dic que no vulgui ensenyar l'estat de la caixa forta. El que dic és que tècnicament no puc fer-ho tal com m'ho demaneu. I és justament per això que l'oposició esclata, acusant-los de fer un ús torticer de la paraula tècnic. A més, el govern intenta calmar els ànims argumentant que la gestió ja és transparent perquè l'oficina Antifrau audita contractes i hi ha una comissió de comptes. Ja, però auditar un contracte específic quan hi ha una denúncia no és el mateix que fer una auditoria integral d'on va parar un increment pressupostari de 3 milions d'euros. Sobretot en plena cursa electoral. És que no té res a veure. Bueno, passem ara dels milions d'euros abstractes a la crua realitat de les famílies, que això toca més de prop. Punt 8 de l'ordre del dia. La grau crisi de les places a l'escola Bressol. Aquest tema és senyant. Les dades del ple són devastadores. 47 famílies, 47 nadons del municipi s'han quedat al carrer, sense plaça a la llar d'infants pública. Això, directament, dinamita per complet la conciliació laboral, la igualtat i l'economia d'aquestes famílies. És molt fort. Aquí s'aprova una moció del Partit dels Socialistes per convocar el Consell Assessor i buscar solucions. Però el que és digne d'estudi és el discurs que falten la regidora d'Educació. És un exercici d'escapisme polític espectacular, eh? Ja ho pots ben dir. Tot el seu Parlament s'accenta a assenyalar cap amunt, a desviar les responsabilitats exclusivament cap a la Generalitat de Catalunya, que és qui, segons la regidora, està posant traves burocràtiques inassumibles. Però, a veure, analitzem aquest argument. És cert que crear equipaments educatius nous és un procés desesperançadament lent i hi ha una cotilla legal que depèn del Departament de la Generalitat. Si els de dalt no donen el permís ràpid, el govern municipal no té les mans lligades. Què més poden fer a curt termini a part del que ja han anunciat? Et refereixes a les ajudes econòmiques. Sí, això d'oferir diners perquè aquestes famílies paguin llars d'inferans privades. És que aquí és on l'oposició detecta la fallida total del model. A veure, el problema no és d'avui. El problema és la manca absoluta de planificació estructural a llarg termini. Un augment de la població jove en un municipi no és una sorpresa que et cau del cel de la nit al dia. És una dada demogràfica que es pot preveure en anys. L'Ajuntament treu pit d'haver canviat el vàrem de punts, donant-ne 75 als empadronats per prioritzar la gent de Tiana. Això sobre el paper sona genial, oi? Sona de meravella per al de Tiana. Però a la pràctica? A la pràctica només serveix per amagar que el pastís és massa petit. O sigui, reparteixes millor els trossos de pastís però el pastís segueix sent minúscul i no dona per a tothom. Exacte. I donant un xec econòmic amb diners públics perquè les famílies se'n vagin a la privada, encara que solucioni el problema demà al matí, no deixa de ser una admissió rotunda de fracàs en la planificació. Un pedaç que, a més, com bé diu l'oposició, no té cap partida pressupostària garantida per d'aquí a dos o tres anys. És allò de pa per avui i fam per demà. Tal qual. Aquesta dependència del sector privat per suplir la creència pública certifica l'esgotament de la previsió municipal. I, ostres, si l'escola Brassol és un drama logístic, la mobilitat al poble ha derivat en un malsó kafkià. Sí, passem al punt 11. Pot ser la situació que genera més impotència de tot el ple. Tiana ha quedat literalment desconnectada. S'ha substituït de l'antiga xarxa d'autobusos, els mítics B34 i B35, per una sola línia, el nou B32. El resultat? Hi ha barris sencers allats. El clamor als carrers està recollit de forma literal a l'acta. L'oposició posa veu a les queixes que són esfereïdores dels veïns. S'ha perdut la connexió directa i ràpida entre barris històrics com Can Gaitegui o els vessants i el centre del poble. És que parlem de coses bàsiques. Gent gran que ja no té manera humana d'arribar a la llar d'Abis de forma autònoma. Anar a una visita mèdica al CAP o anar a fer la compra al Mercadona requereix fer transbordaments absurds. I no parlem ja de la zona de la Virreina, eh? Ah, allà ja és un cas a part. Allà l'autobús M30 passa un cop cada 45 minuts i, a sobre, la majoria de vehicles finalitzen el trajecte a una escola privada, deixant tot el nucli residencial completament abandonat. Durant el ple es va llegir la cita exacta d'una veïna afectada i crec que resumeix perfectament el sentiment general. Deia, viure a Tiana s'ha convertit en una cursa d'obstacles. És tristíssim escoltar això. Quina és la resposta del govern municipal davant d'aquesta moció d'escarreg que només demana revisar el servei? Endevin-ho. Tornar a tirar la pilota fora. Exacte. L'alcalde s'expulsa la responsabilitat dient que la competència del transport pertany a l'àrea metropolitana de Barcelona i voten en contra de la moció amb l'argument superpragmàtic que aprovar això al ple no farà que demà aparegui un autobús nou. Però això és una fugida d'estudi indignant. Totalment. És una fugida d'estudi indignant. Totalment. És una minimització del paper de la mateixa institució municipal. Clar, perquè això és com si tens la línia de wifi caiguda a casa teva, truques a la teva operadora per queixar-te i el senyor de la centraleta et diu que no és culpa seva, que la culpa és dels tècnics d'una corporació internacional que han tallat un cable submarí al mig de l'Atlàntic. Molt bon exemple, sí. Escolti, senyor, legalment pot ser que té vostè raó, però a la pràctica jo li pago la factura a vostè i jo sóc qui es queda mirant una pantalla en blanc. L'alcalde li està dient als ciutadans no mireu a mi, mireu l'uslia burocràtic de l'AM. Però, fins i tot si ells no tenen la clau per encagar el motor de l'autobús demà mateix, aprovar una moció no serveix com a eina de pressió institucional. Exacte. Vas directe a l'arrel del problema democràtic aquí. L'argument de l'alcalde que una moció no fabrica autobusos desmunta la raó de ser del mateix ajuntament. Clar, perquè llavors per què serveixen? Si un ple només aprova allò sobre el qual té competència directa i immediata, deixa de ser un fòrum de sobirania política per convertir-se en una simple gestoria de barri. L'oposició insisteix. El ple és l'altaveu oficial del poble. Un vot a favor és l'Ajuntament en pes exigint les dretes de la seva gent a l'AM. I en votar-hi en contra? En votar-hi en contra, la majoria absoluta està buidant de contingut polític les institucions locals. I aquesta tendència a buidar el debat públic arriba a la seva màxima expressió a l'última part de la jornada. Els precs i preguntes. Allà on se reparteix el bacallà. Perquè aquí, quan l'oposició fa aterrar el govern a la gestió micro, als detalls i als expedients concrets, s'alça un mur d'opacitat. El control de la informació ha d'haver ferotgi, sí. L'oposició exigeix saber els números d'expedient precís sobre l'arranjament de l'Avinguda 11 de setembre o sobre per què s'estan derrocant una casa al carrer Escalfapè. I quina és la tàctica ofuscadora del govern? Sempre la mateixa. Aleguen que s'anaven projectes, que res està tancat, o pitjor encara, contesten amb un condescendent ja t'ensenyarem privat o ja t'enviaré la informació. Com si fos un club d'amics? I després hi ha el cas flagrant del casal de Tiana, oi? Ostres, sí. L'oposició colla el govern pels reiterats incompliments, horaris i de dies de vacances per part del concessionari que explota el casal. El govern municipal presumés d'haver actuat i afirma que hi ha un requeriment en marxa. Però? Però l'oposició, que sí que s'ha elegit l'expedient punt per punt, destapa el falol. Demostren que el requeriment no inclou cap mena de sanció econòmica o penalització real. Sí, res de res. Només és un toc d'atenció administratiu sense dents. Un paper mullat. Mare meva. Però res il·lustra millor com el govern juga amb els eufemismes i els calés públics com el famós afegiment de la Generalitat. El refer del mur de les monges. Això és per en Marc Caro. I l'oposició posa llum sobre un descobriment completament surrealista. Resulta que l'Ajuntament ha hagut de pagar dels fons municipals 27.000 euros de sobrecost per arranjar un mur mitger que, segons s'establia el conveni inicial, havia de ser sofregat completament per la congregació religiosa propietària. Com diant-re justifica el govern que els diners dels impostos vagin a pagar l'obra que tocava una congregació? Ho fa retorçant el llenguatge fins a l'infinit. El govern municipal maquilla aquest pagament extra no previst descrivint-lo sota l'eufemisme de ser, atenció, un esforç compartit? Un esforç compartit? Sí, sí. Afirment que després de mesos de xocs i discrepàncies tècniques amb els propietaris, aquesta era la solució més lògica. Ah, clar. La solució més lògica a un desacord sobre qui ha de pagar una factura és que, per no molestar, l'acabem pagant tots els ciutadans a fons perdut. 27.000 euros. És fascinant. I això evidencia un patró tòxic per a la salut democràtica, saps? Completament. Si tu fas preguntes al ple per auditar el diner públic i la resposta és, ja ho parlarem als passadissos, o, és un esforç compartit, què estem fent? El ple de l'Ajuntament no és un tràmit burocràtic molest. Ha de ser precisament la plaça pública de la transparència. És l'únic lloc on qualsevol persona que ens estigui escoltant té el dret a rebre respostes clares, justament per evitar que la gestió dels seus impostos es decideixi en converses opaques de despatx. Completament cert. Quan una administració utilitza el corró de la majoria per traslladar les respostes incòmodes fora del micròfon públic, no només minyestela l'oposició, va molt més enllà. Priva tota la ciutadania del seu dret legítim a avaluar i controlar a qui ha posat el poder. El silenci administratiu, al cap i a la fi, és l'arma més poderosa d'una majoria que no vol donar explicacions. Doncs, escolta, aquest trajecte ens porta directament a un pensament obert. Una reflexió final que volem llançar a l'aire i que convidem a tothom a mastegar des de casa amb calma. Una reflexió que, de fet, connecta tot el trencacloscos que hem muntat avui. A veure, dispara. Hem vist que si el pla especial d'habitatge per a pisos socials fracassa, l'alcalde diu que el control és de l'àrea metropolitana de Barcelona. Sí. Si 47 nadons es queden sense educació en bressol pública, la culpa s'atribueix a les restriccions del Departament de la Generalitat. Correcte. I si els autobusos canvien les rutes i deixen barris històrics incomunicats, la responsabilitat legal recau novament a l'AMB. Llavors, si l'Ajuntament només té marge de decisió per posar un pagat o canviar un bancal agrícola a Can Guinart, els preguntem quina és exactament la sobirania real d'aquest Ajuntament? És una molt bona pregunta. Per a què serveix exhibir i fer servir una majoria absoluta tan contundent si la resposta mecànica a cada gran crisi vital de la gent és sempre que la solució depèn d'un tercer actor a qui no podem controlar? Aquesta és una pregunta de fons que, vaja, sacseja els fonaments mateixos del municipalisme. Com bé pair-la amb calma. Arribem al final de la nostra exploració d'avui i només ens queda agrair immensament a tothom la companyia a l'altra banda de l'altapiu. L'esperit crític no és una opció, és l'única eina eficaç de defensa contra l'apatia i el conformisme de les respostes fetes. I tant que sí. I per això convidem a tota l'audiència a subscriure's a aquest canal per assegurar-vos que no us perdeu cap de les properes anàlisis on seguirem estirant dels fils del poder. I en aquesta línia de fer xarxa i no quedar-nos aïllats davant dels problemes, és vital fer una última crida. Convidem de forma molt entusiasta tots els veïns i veïnes de Tiana que encara no ho hagin fet a apuntar-se a l'associació de Can Galleta. Tenen l'enllaç preparat i a punt a la descripció d'aquest programa. L'associacionisme és l'autèntica palanca per canviar allò que des dels despatxos diuen que és, o sorpresa, tècnicament impossible. No hi podríem estar més d'acord. Ens acomiadem amb la màxima calidesa des dels micròfons de Radio Can Galleta. Recordeu, allà on una majoria absoluta vulgui passar el corró o imposar el silenci als expedients, nosaltres hi seguirem plantant un micròfon ben obert. Cuideu-vos molt i fins a la pròxima immersió a fons.