Transcripció de l'episodi 022
Generat automàticament amb OpenAI Whisper
Data: 2026-10-19 20:04:47
==================================================

 De vegades la realitat decideix i rompre amb una força que literalment esguerra el guió de qualsevol polític. I tant. Ens hem de situar al final del ple municipal de Tiana. Esté parlant del 8 de setembre de 2026. L'escena és digna d'una pel·lícula, de debò. El govern i l'oposició porten hores debatent aferrissadament... Sí, creuant arguments molt tècnics. Exacte, sobre qui defensa millor l'aigua pública, de qui és la titularitat de les canonades... O sigui, un debat teòric enorme. I just en aquell moment, durant el torn obert a la ciutadania, s'anuncia en directe que una canonada principal acaba de rebentar. Mare meva! Sí, i ha deixat sense aigua una vintena de cases del veïnat de Can Mates. Una fuita d'aigua en el moment més irònic possible. És que és una metàfora perfecta, oi? De com la realitat física, les infraestructures pures i dures, sempre acaben superant la retòrica. És una ironia tan precisa que, si s'escrivís en una novel·la, els crítics dirien... Bé, dirien que és una llicència, una llicència literària massa evident. Totalment. Però va passar. I demostra de forma molt crua que, darrere de tota aquesta oratòria, els plens municipals tracten sobre coses tangibles que afecten el dia a dia de la ciutadania. Però bé, abans d'entrar a disseccionar tot el que va donar de si aquesta sessió, crec que cal establir les regles del joc del que farem avui. Clar que sí. I abans de posar-nos l'uniforme d'analistes, des dels micròfons de Ràdio Can Galletà, volem enviar una salutació immensa a tota la nostra gent del barri. I, evidentment, a tots els veïns i veïnes al tendes de Tiana. Una abraçada a tothom. I tant. I, precisament, per a tota la gent que ens acompanya en aquesta exploració sonora, cal fer un avís ràpid però absolutament fonamental. Aquest espai està generat íntegrament per intel·ligència artificial, tant l'anàlisi i el guió com les nostres pròpies veus. Això mateix. Això vol dir que som propensos a cometre errors o a fer interpretacions que potser no siguin 100% exactes. L'objectiu d'aquesta conversa no és erigir-nos en posseïdors de la veritat absoluta. Clar, la idea és agafar els documents, desgranar-los i, sobretot, fomentar l'esperit crític. La recomanació principal sempre serà que, qui ens escolti, vagi a les fonts originals, que en aquest cas són les actes oficials i els vídeos que publica l'Ajuntament de Tiana, i a partir d'aquí tregui les seves pròpies conclusions. Nosaltres només donem eines per llegir entre línies. I déu-n'hi-do, en el ple que ens ocupa, el del 8 de setembre, hi ha moltes línies per llegir. Moltíssimes. I el context és la clau de volta. Ens estem apropant al cicle electoral, la tensió puja de revolucions, evidentment, i tenim la possibilitat de fer-ho. Hi ha un govern de Junts per Tiana que opera amb una majoria absoluta molt folgada. D'acord, doncs anem a desgranar això. Perquè una majoria absoluta significa que les votacions són, a efectes pràctics, un pur tràmit. El govern no necessita seduir ni pactar amb l'oposició per aprovar les mesures. Zero necessitat. Llavors, el que cal analitzar de forma molt escèptica no és el resultat de les votacions, que ja se sap, sinó les paraules exactes que s'escollin per defensar-les, i, sobretot, els silencis, el que s'evita dir. Ah, el que s'evita dir és fascinant. I si volem entendre com respira un ajuntament, sempre, sempre cal seguir la pista dels diners. El primer plat fort del ple va ser el tancament del compte general de l'exercici 2025. I, bé, el govern ho va presentar com una autèntica victòria econòmica. Sí, la posada en escena des de l'alcaldia va ser clarament triomfalista. O sigui, les xifres que es van projectar sonen inqüestionables. Un superàvit de dos milions i mig d'euros, un romanent de tresoreria, el que en diríem els estalvis de l'Ajuntament, d'uns nou milions. Déu-n'hi-do. Un deute a viu molt controlat, al voltant del 14%, i l'obtenció de tres semàfors verds consecutius de la Diputació de Barcelona per aquesta bona salut financera. A simple vista, qualsevol diria que la gestió és impecable. Però si rasquem una mica i anem als informes tècnics, a la lletra petita, el quadre es complica moltíssim. Espera, aturem-nos aquí un segon. Perquè, com a persona que no és economista, jo sento nou milions d'euros d'estalvis en un poble com Tiana i penso que l'Ajuntament neda en l'abundància. Vull dir, no entenc quin pot ser el problema. Clar, sembla que no. Sembla meravellós. Però llegint les intervencions de l'oposició, DRC i Junts per Catalunya, assenyalen que el veritable problema és l'origen d'aquests diners. Es basa molt en l'impost de construccions i en les plusvàlues. Per què és un parany estructural dependre d'això? Aquesta és la gran trampa de les finances municipals. A veure, les plusvàlues són l'impost que es paga quan el valor d'un terreny incrementa en el moment de vendre-lo o heretar-lo, oi? I l'impost de construccions s'aplica quan es fan obres noves. D'acord. El gran perill per l'economia de Tiana és l'esgotament físic. O sigui, Tiana té una superfície molt limitada. És geogràficament impossible avançar el finançament a llarg termini d'un municipi en la creació de noves cases, perquè arriba un punt on el sol literalment s'acaba. Clar, no pots créixer per sempre. Exacte. I si el pressupost corrent, és a dir, pagar nòmines, enllumenat, neteja, depèn d'aquests ingressos urbanístics esporàdics, estàs muntant una estructura financera totalment volàtil. Quan la construcció s'aturi, els ingressos cauran en picat, però les despeses fixes es mantindran intactes. Això em recorda a una analogia molt senzilla per entendre aquesta trampa del romanent de tresoreria, aquesta guardola dels estalvis. És com si algú reunís a tota la família per presumir dient mireu, tenim el compte corrent ple a baixar, som rics, però la realitat és que el compte està ple perquè no s'han comprat els mobles nous que s'havien promès per l'habitació fa dos anys. I efectivament, l'oposició va treure les dades, eh? Només s'ha executat un 66% de les inversions previstes. Una xifra molt baixa. Tiana? Tiana se situa com la quarta població per la cua de tot el maresme en inversió per habitant. Però aquí ve el que és realment preocupant. El problema no és només que no haguis comprat els mobles. El problema, que assenyala l'informe d'intervenció, és que estàs agafant aquests estalvis per pagar la compra del supermercat setmanal. Perquè el teu sou ja no et dona per menjar. Això és. S'està finançant despesa ordinària amb romanent. I és una descripció molt acurada. RC va posar una xifra sobre la taula. S'està utilitzant fins a un milió d'euros d'aquests estalvis, purament per pelar factures del dia a dia. I això, en l'administració pública, és caminar sobre una fina capa de gel. Perillós? Molt. Perquè les normatives europees i estatals, les famoses regles fiscals que sabien relaxar per la pandèmia, prohibeixen estrictament aquesta pràctica. Quan aquestes regles tornin a aplicar-se de forma estricta, aquest milió d'euros no es podrà agafar de la guardiola i el forat al pressupost serà insalvable. I és aquí on entra en joc la literatura burocràtica que comentaves abans. Els jocs de paraules. Exacte. L'informe de l'interventor municipal posava per escrit una recomanació molt clara, que llegida literalment deia que cal ajustar el dèficit de serveis i revisar la pressió fiscal. El llenguatge polític és absolutament fascinant. Jo vull proposar una traducció, per a qui ens escolta, d'aquesta frase burocràtica. Revisar la pressió fiscal és l'eufemisme més gran i elegant que existeix per evitar dir les quatre paraules maleïdes que cap alcalde vol pronunciar a prop dures eleccions. Què són? Hem de pujar. I tant. I és comprensible que un govern amb majoria absoluta intenti esquivar aquest titular. L'alcalde es va defensar afirmant que tenen els ingressos calculats a la baixa per pur principi de prudència. Però en un moment del debat va admetre una dada que xoca frontalment amb els semàfors verds de la presentació inicial. Va confirmar que per confeccionar el pròxim pressupost han de retallar gairebé un milió d'euros. Una barbaritat per a un poble com Tiana. Vull dir, retallar un milió d'euros de despesa corrent en una presó d'una administració petita no s'aconsegueix apagant quatre llums. Implica tocar serveis essencials. Clar, i segons l'alcaldia, l'origen principal d'aquest desajust econòmic no és pas una mala gestió, sinó que el responsable té nom i cognoms. Em refereixo al nou contracte de neteja i recollida de residus. Un tema molt calent. Es va dir textualment que la despesa s'ha disparat de debò a causa de la inflació i l'IPC. I que això serà el contracte més car i voluminós de la història del poble. Però aquí cal exercir l'ascepticisme que prometíem al principi. El nou model de gestió de residus a Tiana inclou aquest polèmic sistema de les cinc fraccions i certs canvis estructurals que, a veure, sovint aixequen queixes al carrer. Aquest és l'elefant a l'habitació quan parlem de majories absolutes. Quan tens els vots garantits, pots aprovar el contracte més car de la història i modificar el model de recollida de forma unilateral. No hi ha cap obligació matemàtica de consensuar-ho amb els altres partits. Ni de fer pedagogia. Ni de fer pedagogia profunda a la ciutadania, si no vols. Ara bé, la qüestió de fons no és si les cinc fraccions són tècnicament millors o pitjors per al medi ambient, sinó la gestió del consens. S'ha tirat endavant un model que encarirà radicalment la despesa sense buscar un pacte de poble. I això té conseqüències. I clar, la conseqüència d'aquesta falta de consens és que ara cal retallar un milió d'euros o bé preparar el terreny per a revisar la pressió fiscal, com deia l'interventor. És a dir, acabarà recaient sobre la butxaca de la gent sense que hi hagi hagut un acord transversal previ. Canviant una mica el rumb de la conversa, abans de submergir-nos en el gran forat negre que va suposar el debat sobre l'aigua pública, crec que és útil fer una ràpida vista d'ocell. Em sembla bé. Quan llegeixes l'ordre del dia d'un ple sencer de 14 punts, a vegades sembla que sigui un poti-poti de temes sense connexió. Podem agrupar això per entendre l'estructura de la sessió? Ni que sigui per a tota aquella gent que vulgui anar a consultar les actes després? I tant. Si analitzem l'ordre del dia, veurem que el ple és com un gran entrepà burocràtic. Les llesques de pa de dalt i de baix són la gestió administrativa pura i dura. A l'inici trobem l'aprovació d'actes anteriors i qüestions purament de tràmit. El de sempre. Sí. Després hi ha les informacions d'alcaldia que posen el dia sobre la gestió, com ha anat l'inici de curs a les escoles Tiziana i Lola Anglada, l'estat d'algunes obres asfàltiques... I un detall curiós, el desplegament d'un dispositiu de seguretat amb drons policials de vigilància per la festa major. Drons, sí. Són a ciència-ficció, però ja hi som. Totalment. Seguint amb el bloc purament administratiu, cap a la meitat de la sessió es va aprovar un rènting de noves impressores multifunció. Que, per cert, va tenir unanimitat total. Un dels pocs moments de pau absolut al ple. Sí, sí, l'oaci del ple. I també es van fixar els dies festius locals per al 2027, que seran el 17 de maig i el 16 de setembre. I després va venir l'emoció sobre la llei d'amnistia i els precs i preguntes al final. Que és on apareixen els temes reals del carrer, oi? L'oposició demanen explicacions per a unes obres paralitzades, queixes per l'estat del manteniment d'alguns vials, alertes sobre plagues de paneroles al clavegueram i, com hem comentat al minut 1, l'anunci en directe d'aquesta fuita d'aigua. Però al vell mig d'aquest entrepà administratiu i ciutadà hi havia el nucli d'1, els punts 5 i 8. L'aigua i el transport. Exacte. La mutació de maní al de l'aigua i l'emoció, del transport públic. També hi havia el punt 9, on s'aprovava l'emoció sobre la llei d'amnistia, amb el vot contrari del PP, com dèiem. Però, com bé apuntes, la carn política, on es va esmolar el llenguatge i on la campanya electoral va ensenyar les dents, va ser l'aigua i l'autobús. És allà on es veu la fractura real entre el relat del govern i les acusacions de l'oposició. Doncs aturem-nos de ple al punt número 5. En el document tècnic portava un títol que sona a encantari medieval, de debò. Mutació de maní al de l'aigua. Quan algú sent mutació de maní al, els ulls se li posen en blanc. Quin és el mecanisme legal darrere d'això i què implica exactament per a l'aigua de Tiana? A veure, la mutació de maní al és un d'aquests termes jurídics opacs que funcionen perfectament com a escut contra l'escrutini públic. Bàsicament, significa canviar el titular d'un bé de domini públic. L'Ajuntament de Tiana ha aprovat cedir oficialment la titularitat de totes les instal·lacions del Servei d'Avestiment d'Aigua a mans de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, l'AMB. Totes les instal·lacions? Tot. Això inclou canonades, bombes, dipòsits, tota la xarxa subterrània. Es transfereix l'actiu físic i, el més important, la capacitat de prendre decisions sobre aquest actiu a un ent supra municipal. És una decisió amb un caràcter irreversible a efectes pràctics i que canvia l'escala de la gestió per complet. Espera, vull fer de bocat del diable per un moment. Quan l'oposició va atacar durament aquesta sessió, l'alcalde es va defensar amb una explicació que, aparentment, és irrefutable. Ell va afirmar que hi ha una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga Tiana a cedir aquestes competències a l'AMB. Perquè així ho marca la llei metropolitana. Sí, va dir això. Si un jutge superior ordena que això és competència de l'ens metropolità, què esperen que faci l'alcalde? Pot un consistori municipal rebel·lar-se contra una sentència del TSJC? Tècnicament, el govern no està només acatant la legalitat. És una observació clau i, tècnicament, la defensa de l'alcalde té base legal. El TSJC, efectivament, atorga la competència integral del cicle de l'aigua a l'AMB per a certs municipis. El conflicte no neix de la desobediència a la llei, sinó de l'ús del llenguatge polític. I de l'estratègia prèvia, Junts per Catalunya va treure la llum al Pla d'Actuació Municipal, el PAM, que és el Document de Promeses de Govern. Ah, el famós PAM. Clar. I en aquest document, el govern de Junts per Tiana va posar, literalment, que el seu objectiu era defensar l'aigua pública davant l'AMB i explorar la municipalització. El que és xocant no és que compleixin la llei ara, sinó que es van autoavaluar en el seu propi panell de transparència posant un semàfor verd al costat d'aquesta promesa. Un semàfor verd? Sí, qualificant-la com a 100% complet. Llavors, l'oposició assenyala una dissonància cognitiva gegant. Com et pots penjar la medalla d'haver municipalitzat l'aigua, és a dir, portar-la al control municipal més proper, precisament en el mateix moment en què estàs firmant un paper per enviar totes les canonades cap a un despatx a Barcelona? Exacte. L'Oda intentava fer fonambulisme verbal argumentant que defensar l'havia defensat, perquè, com a representant a l'AMB, ell va votar en contra de la privatització. Això és allargar el significat del verb defensar fins a trencar-lo. Totalment. I, a més, ignora una qüestió pràctica de com opera l'àrea metropolitana. L'AMB té cedida a la gestió de l'aigua, en gran part del territori, a una societat d'economia mixta controlada majoritàriament per actors privats, com Agbar. L'oposició argumenta que cedir incondicionalment les infraestructures locals a l'AMB equival a obrir la porta a que la gestió acabi diluïda en aquesta taranyina metropolitana de caràcter privat. I per això critiquen el semàfor verd. Clar. Consideren que marcar el semàfor verd del compliment electoral aquí és jugar a la desinformació. Vull dir, si sabies que hi havia una sentència en contra, per què feies bandera de la municipalització? O per què no vas buscar aliances legals o polítiques per guanyar temps en comptes de firmar altres pas com un tràmit més? I més enllà del debat semàntic sobre si s'ha complert el pamflet electoral, hi ha una conseqüència pràctica, física, gairebé dolorosa, que assenyalava Esquerra Republicana. Ho podríem definir com l'espiral del buidatge de competències. A qui ens escolta li pot semblar un concepte molt teòric, però el seu portaveu ho feia molt palpable. Sí, va fer una llista. Exacte. Va començar a enumerar una llista sistemàtica de coses sobre les quals l'Ajuntament de Tiana ha perdut sobirania. Van cedir terrenys públics cap a l'AMB amb l'esperança de fer polítiques d'habitatge. Van renunciar a fer energia fotovoltaica de forma totalment autònoma per cedir-ho a entitats supramunicipals. El transport públic depèn absolutament dels pressupostos metropolitans. I ara, les canonades. Què vol dir per un poble aquest buidatge constant? Bé, vol dir perdre la capacitat directa de solucionar els problemes de la teva pròpia gent. O sigui, l'administració de proximitat perd precisament això, la proximitat. Quan tens la competència, si hi ha un problema amb un veí de Can Mates, envies els teus operaris o negocies amb la teva empresa municipal. Té sentit. Però quan ho has transferit tot a un organisme supramunicipal gegant, com és l'AMB, el teu paper es redueix a ser un simple missatger. Et converteixes en algú que ha d'agafar una llista de queixes, anar a Barcelona i literalment anar a picar portes esperant que un tècnic metropolità et faci cas a tu abans que a l'Hospitalet o a Badalona. I aquesta dependència perpètua d'haver d'anar a Barcelona a suplicar pressupost ens enllaça directament i de forma molt orgànica amb l'altre gran punt de conflicte, el transport públic. El famós punt 8. Sí. Es presentava una moció reclamant coses que tècnicament tothom, absolutament tothom al ple, estava d'acord que fan falta. Demanaven freqüències dignes per la línia B29, demanaven un bus directe per no perdre hores connectant amb Barcelona. Coses bàsiques. I sobretot exigien una solució per al barri de la Virreina, que històricament està completament aïllat geogràficament dins del propi municipi. Quina va ser la polèmica si tothom estava d'acord en el diagnòstic? Doncs la polèmica va ser sobre la mecànica del poder metropolità i la utilització política de la xarxa social. L'alcalde de Tiana va reivindicar que feia molt poc temps ell mateix va anar a la seu de l'AMB a presentar exactament aquestes mateixes peticions de forma directa. I què va passar? Que va denunciar públicament, amb molta frustració, que els grans partits que governen l'AMB, és a dir, el PSC, els Comuns, Esquerra i Junts a nivell metropolità, li van tombar la proposta i no li van donar suport. Ell es presentava allà com el defensor solitari del poble, a qui les maquinàries partidistes externes li fan el buit. Aquí és on hem de disseccionar com funciona el poder real. A veure, si analitzem l'AMB, és una entitat controlada per equilibris de força de majories absolutes de partits molt grans. El govern de Tiana actual, Junts per Tiana, és una formació purament local, un partit independent que només existeix a dins de les fronteres del municipi. Oi? Totalment cert. Això vol dir que no tenen una hierarquia de partit que arribi als despatxos de la Diputació o de l'AMB. Llavors, quan l'alcalde d'una agrupació independent va a l'AMB a demanar augmentar freqüències d'abús, cosa que costa molts diners, i ho fa sol, quin nivell de pressió té capacitat d'exercir sobre aquests gegants polítics? Jo diria que té una capacitat de pressió pràcticament nula. Sense aliances prèvies o sense estar integrat en una gran coalició, un alcalde independent a l'àrea metropolitana té molt poques eines per forçar una votació econòmica a favor del seu petit municipi. I precisament això és el que va encendre la sang de l'oposició. Què li van dir? Doncs el Partit Popular i ERC el van acusar obertament d'haver comès una negligència política premeditada. L'acusaven de saber perfectament que anar-hi en solitària acabaria en una derrota segura. Li retreien no haver convocat els portaveus de la resta de partits de Tiana, que sí que tenen connexió directa amb els qui manen a Barcelona, per fer un front comú de poble abans de presentar la iniciativa. És a dir, l'oposició el va acusar d'anar a perdre a propòsit. Sí, literalment. A partir de la sèrie d'Esquerra i del PP, el govern de Tiana no buscava posar més autobusos a la Virreina. El que buscava era poder sortir d'aquella reunió, encendre el mòbil, gravar un vídeo molt maco per les xarxes socials dient mireu com els partits grans ens maltracten i com han tombat la proposta per culpa seva. Aquesta és l'acusació de postureig que es va sentir al ple. I aquí cal fer una reflexió profunda per a qualsevol persona interessada en com ens governen avui en dia. Quan els algoritmes de les xarxes socials premien el conflicte i la indignació per sobre de la avorrida resolució burocràtica dels problemes, el risc de presentar mocions sabent que fracassaran només per poder alimentar l'Instagram és altíssim. I tant. Això altera per complet per a què serveixen les sessions plenàries. Ja no busquen la millora ciutadana, sinó l'impacte digital preelectoral. Aquest és exactament el mecanisme que l'oposició intentava posar sota el focus. Si connectem tot el que hem exposat en l'anàlisi d'aquest 8 de setembre, veiem un eufemisme de finances on un forat d'un milió d'euros s'amaga darrere de semàfors verds, veiem una cessió competencial de l'aigua pública, mentre el document del partit diu que la municipalització s'ha complert al 100%, i veiem un xoc brutal, on l'autobús es converteix en una excusa per l'acusació de postureig digital. La lliçó és clara. Diàfana. En una corporació municipal on el govern gaudeix d'una majoria absoluta, el veritable espai de batalla ja no és la votació d'una moció o d'una ordenança, perquè els números sempre sumen a favor del govern. Les calculadores no enganyen, i amb el corró de la majoria absoluta no hi ha debat parlamentari que pugui canviar un vot tècnic. Clar. Per això la veritable guerra entre l'alcaldia i l'oposició es desplaça completament cap a l'esfera semàntica. La lluita titànica és exclusivament pel control estricte del relat. Es tracta d'aconseguir establir qui dicta la veritat oficial sobre el que passa al poble. Com a analistes, el desafiament més gran davant d'una situació d'aquest tipus és desprendre's de la comoditat dels titulars fàcils. No conformar-se amb els posts a les xarxes. Exacte. No conformar-se sota cap concepte amb el disseny gràfic d'un semàfor o amb un vídeo corull d'indignació ben editat. Cal anar als fets crus, entendre les arrels dels problemes, com les plusvàlues o l'estructura de l'àrea metropolitana, per no deixar-se endur només per l'oratòria emotiva. I tota aquesta anàlisi, aquest repàs minuciós pels claroscurs burocràtics, ens aboca a una reflexió final. Un d'aquells pensaments provocatius que convé pair amb calma. Hem observat, de forma molt evident, com l'Ajuntament ha desplaçat l'aigua cap a l'àrea metropolitana. Els canvis de l'estructura del transport depenen directament de l'AMB. Les decisions macro del reciclatge i els residus van sovint per directrius supramunicipals. Hem parlat de terrenys, d'habitatge... Tot cap a fora. Sí. Llavors, si resulta que la dinàmica actual i futura dels consistoris locals implica delegar progressivament absolutament tots els serveis vitals cap a estructures macroscòpiques, la pregunta que cal formular de cara a les urnes és gairebé filosòfica. A veure, quina és? A l'hora de triar un alcalde i un equip de govern municipal, estem realment escollint gestors de recursos que tinguin palanques i poder real per canviar les nostres vides? O, atès aquest buidatge de competències, el que en realitat estem escollint és un departament de relacions públiques per al nostre poble? Persones a les quals paguem un sou perquè vagin a posar bona cara, fer vídeos a Barcelona i intentar esgarrapar alguna engruna de pressupost de tant en tant. És un escenari que genera un cert calfred democràtic. I tant. Cal tenir-ho al cap. Perquè, com demostrava aquella efemèride que explicàvem a l'inici del programa, quan s'esgota la retòrica de la mutació de manial i els debats metropolitans, les canonades de l'aigua no saben llegir de competències jurídiques. Simplement es trenquen. I el carrer es queda sec. És un resum magistral del que representa la distància entre el document oficial despatxat en un ple administratiu i l'afectació crua que viu la gent en el moment que obre l'aixeta i no surt absolutament res. Exacte. I amb aquesta dualitat entre les paraules i els fets donem per tancada l'anàlisi d'avui. Si resulta interessant aquesta manera de submergir-nos en l'actualitat, animem apassionadament a tothom a subscriure's a aquest espai per no perdre's els pròxims programes. On seguirem desgranant l'actualitat. I, com sempre, un petit incís de comunitat abans de marxar. Si hi ha alguna persona escoltant que encara no ho hagi fet, és el moment ideal per apuntar-se a l'associació de Can Galletà, on la discussió i la vida de barri no s'aturen mai. Teniu el link just a la descripció d'aquest àudio. Des dels micròfons de Ràdio Can Galletà enviem una abraçada ben calenta a tot i a Anna. Llegiu els documents oficials, dubteu de les certeses absolutes i, per damunt de tot, no deixeu mai de pensar pel vostre propi compte. Ens retrobem aviat.