← Inici ← Tots els episodis
Uneix-te

Episodi 008: Normes Fantasma i el Caos de la Casa d'Entitats

Durada: 13:18 Episodi 8

Introducció

Què passa quan una associació veïnal només vol fer la seva assemblea anual però es troba amb un laberint burocràtic on les normes contradictòries, les restriccions horàries inexplicables i les “regles fantasma” ho fan gairebé impossible?

Aquest episodi analitza un cas aparentment senzill que revela problemes molt més profunds sobre com funcionen els equipaments públics a Tiana: la Casa d’Entitats i l’Espai Jove.

Els temes clau:

Transcripció completa

Des de Ràdio Cangai i Età, una salutació molt especial a la nostra gent del barri i a tots els veïns i veïnes que ens escolten des de Tiana. Abans de començar, una nota important. Aquest programa està completament generat amb intel·ligència artificial, tant el guió com les veus. Això vol dir que pot contenir errors. Per això animem sempre a anar a les fonts originals. El nostre objectiu no és tant donar una veritat absoluta, sinó més aviat fomentar l’espírit crític i, sobretot, facilitar l’accés a aquestes fonts perquè tothom pugui participar en els afers del poble amb tota la informació a la mà. I avui tenim un cas que, la veritat, comença amb una cosa que sembla la més senzilla del món. Una associació de veïns, la de Cangai i Età, que vol fer la seva assemblea anual. El més bàsic que pot fer una entitat. Exacte. L’eina fonamental perquè puguin funcionar. Demanen un espai municipal que tenen al costat, la casa d’entitats. Fins aquí, tot normalíssim. Però la cosa es complica. I tant. L’Ajuntament els viu que no a l’hora que demanen. I el motiu que els donen, bé, destapa una taranyina de normes confuses, contradiccions i regles que no semblen estar escrites en lloc. És el clàssic exemple de com un petit problema administratiu pot acabar revelant una disfunció molt més gran. La qüestió de fons no és si podem fer la reunió a les 7 o a les 9. No. La qüestió és com funcionen realment els nostres equipaments públics. I, per tant, les regles són clares, són justes i accessibles per a tothom. Exacte. I per explorar-ho, avui ens submergirem en la instància que l’associació ha presentat a l’Ajuntament. Anem a PAMS. Què va passar exactament? Doncs mira, l’associació veïnal de Can Galleta demana la sala el 27 de desembre per fer la seva assemblea el 15 de gener. D’acord. L’horari que demanen és de 3 quarts de 7 a 10 de la nit. Un horari, vaja, de manual per una reunió de veïns després de la feina. Molt ràpid. I raonable. Correcte. I la resposta del servei diòptria de l’Ajuntament arriba uns dies després, el 5 de gener. I és una negativa a l’horari. Sí, els ofereixen una alternativa, a partir de dos quarts de 9 del vespre. I aquí comença tot. La justificació és que en la franja de 5 a dos quarts de 9, que és l’horari de l’espai jove, no es pot demanar un ús exclusiu de la sala. Perquè, segons diuen, els joves tenen preferència d’ús. Preferència d’ús per a, atenció, jugar a la Playstation, a jocs de taula o fer deures. I argumenten que una assemblea nombrosa condicionaria el bon clima de la sala. A veure, a primera vista algú podria pensar que està bé que es protegeix l’espai dels joves. Clar. Però quan l’associació intenta entendre d’on surt aquesta norma, es troba un carreró sense sortida. Més que un carreró, un laberint. Totalment. La instància que presenten és brillant en aquest sentit. Perquè va desmuntant el sistema peça per peça. Comencem pel procediment. Com es demana la sala? Bé, la web de l’Ajuntament distingueix entre entitats habituals i d’ús puntual. Exacte. Les habituals, com la de Can Galleta, haurien de fer servir un calendari online. Però, esclar, el calendari no funciona. No funciona? Llavors se’ls diu envieu un correu, ja comencem bé. Vaja. Però el més fort és que si haguessin intentat anar a parlar a l’altra via, la puntual, la cosa encara és pitjor. Com pot ser pitjor? Doncs perquè el formulari oficial per a usos puntuals ni tan sols inclou l’espai dioptrial a la lista de llocs que es poden demanar. De debò? Sí. És a dir, l’única via formal que existeix no contempla l’existència d’aquest espai. O sigui que fins i tot si haguessin volgut seguir les normes al peu de la lletra, no haurien pogut. A les entitats en demanen només 15. És un caos. No saps quina norma aplicar, quin formulari, quina entelació… Res. Un desgavell absolut. És absurd. Però tornem a la restricció horària, a la famosa norma de dos quarts de nou. D’on surt? Si una norma tan important existeix, hauria d’estar publicada en algun lloc, oi? Hauria, però no hi és. I aquí entrem al nucli del problema. A veure. La instància ho deixa claríssim. Aquesta restricció no apareix enlloc. El reglament oficial d’ús dels locals, aprovat pel ple, no en diu res. La web municipal? La web municipal indica que l’horari de la casa d’entitats és de 8 del matí a 12 de la nit. I el correu de benvinguda a les entitats confirma aquest mateix horari. I llavors? Aquesta norma de dos quarts de nou només apareix com parar de màgia en el correu de denegació. Espera un moment, que això és molt fort. M’estàs dient que un servei municipal es pot inventar una norma sobre la marxa que no està recollida a cap document oficial? I que contradiu tota la informació pública disponible? Això legalment s’aguanta per algun lloc? Aquesta és la pregunta del millor. I és el cor de la qüestió legal. Tenim una contradicció flagrant. Entre què i què? Entre una norma de màxim rang, un reglament aprovat per l’òrgan sobirà del municipi, que és el ple, i una instrucció interna no publicada d’un servei. El reglament a l’article 11 diu explícitament que les entitats municipals registrades tindran preferència d’ús i de reserva de l’equipament. Més clar, impossible. Preferència per les entitats… I en canvi, el correu de dioptria diu just el contrari. Els joves tenen preferència d’ús en aquella franja. És una inversió total de la prioritat. Total. Per això, una de les preguntes clau que fa l’associació a la instància en parància amb la llei de transparència és quin és el fonament jurídic, l’acord, el decret, l’acte, que justifica aquesta restricció i aquesta inversió de la preferència. Exigeixen veure el document. I si no existeix? Llavors, l’administració hauria d’admetre que està aplicant una norma fantasma. I això, en un estat de dret, és molt greu. No es pot restringir un dret basant-se en una norma que no és pública i que ningú coneix. D’acord. La cosa és molt més enrevessada del que semblava. Però per fer una mica d’advocat del diable… Endavant. Pot ser l’Ajuntament només intenta protegir, de bona fe, l’espai dels joves, no? No és raonable que tinguin un lloc per desconnectar sense que un grup d’adults els ocupi la sala. L’argument descomprensible i segurament la intenció és bona. Però aquí és on la gestió xoca amb la lògica i amb les pròpies normes de l’Ajuntament. Anem a PAMS, amb els motius que donen. Vinga. Parlen de fer deures i estudiar. La instància els respon amb una lògica aclaparadora. El mateix reglament diu que la sala diòptria, just al costat, és una sala d’estudi. Si un jove necessita silenci, té un espai dissenyat per això a pocs metres. Vaja, que l’argument de l’estudi cau pel seu propi pes. I què men dius del bon clima i de no molestar mentre juguen a l’Oplay? Aquest és encara més interessant. Si el criteri fos preservar un ambient de lleure informal, no estructurat, llavors cap activitat organitzada hi tindria cabuda, oi? Sembla lògic. Doncs bé, la instància revela que el propi Ajuntament organitza a l’espai jove, en aquella mateixa franja horària, activitats com les xerrades i tallers escolta jove. Ah, amic, aquí hi ha una contradicció. O sigui, una xerrada organitzada per l’Ajuntament a les 6 de la tarda no trenca el bon clima. Però una assemblea d’una entitat del barri, registrada i amb tots els papers en regla, sí que el trenca. Exacte. I per això, una altra de les preguntes formals que fa l’associació és quin és el criteri documentat que justifica aquesta diferència de tracte? Perquè a primera vista sembla arbitrari. Una activitat municipal, sí. Una activitat veïnal, no. A més, el correu de benvinguda parlava de compartir la sala. Però la decisió que es pren no és compartir. És una exclusió total fins a dos quarts de nou. És un canvi important. Passar de compartir a prohibir és un salt conceptual enorme. Tot això em porta a preguntar-me per què passa? És a dir, per què no es pot compartir? Per què es crea aquest emboli? És una decisió política deliberada per prioritzar els joves? O és simplement un caos de gestió? És impossible saber-ho del cert sense una resposta oficial. Però podem especular. Una opció és que hi hagi una política no escrita, potser decidida a un nivell tècnic, de blindar l’espai jove. La solució fàcil, vaja. Podria ser. Potser van tenir algun problema en el passat i van decidir allà pel dret amb una norma interna dràstica, sense pensar en les conseqüències legals ni en com afectava la resta d’usuaris. I l’altra opció? La simple inèrcia burocràtica. Potser el Departament de Joventut va estrebir les seves normes, el Departament de Participació a les seves i ningú es va seure a comprovar si eren coherents entre elles. O si contradien el reglament general. Exacte. I el problema és que aquesta descoordinació té efectes reals sobre la vida de la gent. I tant que en té. Perquè al final, de què serveix tenir una casa, una casa d’entitats, si les entitats no la poden fer servir? Començados quart de nou, a la pràctica, què significa per a un barri com Can Galletà? Significa, a la pràctica, anul·lar en dret d’ús. La instància ho detalla molt bé i és un bany de realitat. Pensem en les famílies amb nens petits. Impossible. A les 9 del vespre estan en plena batalla de sopars, banys i anar adormit. És impensable que puguin anar a una assemblea. O la gent gran. Sortir de casa a aquelles hores, sobretot a l’hivern, amb el fred, és una barrera insalvable, molts. I ja no parlem de qualsevol persona que treballi i s’hagi de llevar d’hora. Una reunió que comença a dos quarts de nou fàcilment s’allarga fins a les 10 o més tard. El resultat és que la franja horària útil per a la vida associativa, que és entre les 6 i les 9, queda completament eliminada. Exacte. Abans de les 5, la gent treballa. De 5 a dos quarts de nou està prohibit. I després és impracticable. És un bloqueig de facto. I aquí és on la reacció de l’associació és tan important. No es limiten a queixar-se. Fan un pas més enllà. Un pas de gegant. Transformen una queixa en un acte de fiscalització democràtica. La instància no és un pla. És un pla. És una eina legal. Emparada per la llei de transparència, dèiem. Sí, i això canvia les regles del joc. Ja no és una conversa informal. És un procediment administratiu amb tèrminis i obligacions legals de resposta per part de l’Ajuntament. I demanen dades. Això em sembla clau. És un dels punts més forts. Sol·liciten el calendari d’activitat, i el registre d’accessos a la sala dels últims sis mesos. Bàsicament, estan dient. Molt bé. Diu que els joves tenen preferència. Demostreu amb dades. Justament. Quants joves la fan servir realment cada dia? Hi ha hores en què està buida. Aquesta petició obliga l’administració a justificar la seva decisió restrictiva no amb percepcions com el bo clima, sinó amb fets sinúmeros. És passar de la subjectivitat a l’objectivitat. Si resulta que moltes tardes la sala està pràcticament buida, l’argument de la preferència d’ús perd tota la seva força. I per això, la instància és un exemple impecable de com la ciutadania pot utilitzar les eines legals al seu abast per exigir rendició de comptes. Obliga l’Ajuntament a posar les cartes sola a la taula. En resum, el que tenim aquí és una història que comença amb una simple petició i acaba qüestionant la transparència i l’equitat de tot un sistema de gestió. El fons del problema no és l’assemblea en si, és si els equipaments municipals estan dissenyats per facilitar la vida comunitària, o si s’han convertit en una carrera d’obstacles burocràtics. Regida per normes opaques i contradictòries. Un espai públic hauria de ser un punt de trobada, no una font de conflicte. I queda clar que, quan les regles del joc no són transparents, el primer prejudicat és sempre el ciutadà que té ganes de participar. Se li posen totes les traves polítiques, possibles. I això ens porta a una reflexió final que va molt més enllà de Tiana i d’aquest cas concret. La qüestió de fons és universal. Com podem demanar a la ciutadania que participi, que s’organitzi, si les eines més bàsiques per Firu, com un simple local, estan subjectes a regles ambigües o inaccessibles? És una bona pregunta. Què passa quan el dret teòric d’ús d’un equipament públic queda, a la pràctica, buit contingut per unes restriccions que ignoren completament la realitat social de la gent que l’ha d’utilitzar? És una pregunta amb molt potència. Deixar a l’aire si realment se vol fomentar la participació o només aparentar què es fa. Una reflexió que dona per pensar. Esperem que aquesta anàlisi hagi estat útil. Si voleu continuar explorant temes com aquest amb nosaltres, no dubteu a subscriure’s per no perdre-vos les properes anàlisis. I recordeu sempre la importància de mantenir l’espírit crític i demanar respostes. Fins la propera!

Anàlisi i Context

El problema de les normes fantasma

Aquest cas il·lustra perfectament un problema habitual en l’administració local: l’aplicació de normes internes no publicades que contradiuen reglaments aprovats democràticament pel ple municipal.

El Reglament d’ús dels locals municipals (Article 11) és clar: les entitats municipals registrades tenen preferència d’ús i de reserva. Però el servei Diòptria aplica una norma contrària que no està escrita enlloc públic.

La importància de la transparència

La Llei de Transparència (19/2014) obliga les administracions a fer públiques les normes que apliquen i a justificar les seves decisions amb fonaments jurídics clars. Quan una restricció de drets es basa en una “norma fantasma”, s’està vulnerant aquest principi fonamental.

L’efecte sobre la participació ciutadana

Les restriccions horàries imposades (només a partir de les 20:30h) tenen un efecte discriminatori:

El resultat és l’exclusió de facto d’una gran part de la ciutadania de la vida associativa del barri.

La contradicció amb les activitats municipals

El mateix Ajuntament organitza activitats estructurades (xerrades, tallers) en l’horari “protegit” per a l’Espai Jove. Aquesta contradicció revela que el problema no és preservar el “bon clima”, sinó una diferència de tracte entre activitats municipals i activitats veïnals.

La fiscalització ciutadana com a eina

L’associació ha fet servir correctament la Llei de Transparència per exigir:

  1. El fonament jurídic de les restriccions
  2. Les dades d’ús real de l’equipament
  3. Els criteris documentats que justifiquen la diferència de tracte

Aquesta és la via correcta per obligar l’administració a rendir comptes i justificar les seves decisions amb fets, no amb percepcions.

Reflexió final

Aquest cas planteja una pregunta fonamental sobre la gestió dels equipaments públics: Estan al servei de la ciutadania o són la ciutadania qui ha d’adaptar-se a les normes administratives?

Quan les regles del joc no són clares, no són públiques i contradiuen la normativa aprovada democràticament, el primer perjudicat és sempre el ciutadà que vol participar en la vida del seu poble.

Important: Aquest episodi ha estat generat amb Google NotebookLM basant-se en fonts oficials i documentació de l’Ajuntament de Tiana. La transcripció s’ha generat automàticament amb OpenAI Whisper (MLX large-v3). Consulta sempre les fonts originals per obtenir la informació completa.

📚 fonts Utilitzades

T'agrada el que fem?

Uneix-te al projecte